Cuiner i propietari del restaurant La Penyora des de fa 40 anys, Lluís Llamas treu temps al temps per organitzar actes compromesos amb Consol Ribas, la seva dona. Acaben de dur a terme la 15a edició del festival El Patio, que porta a les presons dansa, música, màgia, humor i el que calgui
Quinze anys visitant presons: en deu haver visitat més vegades vostè que la majoria de polítics.
Probablement sí.
Què ha après en 15 anys de patios?
En 15 anys de patios hem après que la societat no pot girar l'esquena als problemes que origina, perquè la majoria de gent que està a la presó hi està per causes socials, que s'agreugen amb el temps. Per exemple, aquesta vegada hem anat a Wad-Ras, presó de dones, i hi havia molta gent amb problemes mentals, de drogues, etc. La societat no els pot donar l'esquena.
Però els la dona. Per què?
Per falta de sensibilitat i perquè té altres prioritats més avantatjoses a l'hora de sumar. Els partits polítics sumen per una altra banda.
I vostès hi porten un dia d'entreteniment
El que veus més clar de les presons és que quan hi vas tu dones però també reps, és un intercanvi brutal d'energia.
Han canviat, les presons?
Estan desapareixent les presons de pr0ximitat, Wad-Ras és potser de les últimes que queden a les ciutats. Ara se situen als afores, cosa que dificulta les visites. Desapareixen fins i tot els patis de les presons, cosa que nosaltres reivindiquem des de l'inici. El pati és un punt social, el lloc de trobada i de jocs... potser també d'alguna baralla, però era el lloc en comú.
Wad-Ras. Tot un mite.
Té fins i tot un mòdul de maternitat, perquè hi hagi els fills fins a determinada edat. La dona pateix doble condemna, la seva i la de la família.
Vostè té la vida més o menys encarrilada com a cuiner i empresari. Per què s'embolica amb aquestes coses?
Pel que li he dit abans. A la presó anem a donar però també rebem, podria ser fins i tot una postura egoista. Tot és compatible, i en surts amb una tanda de vitamines absoluta.
És dura la presó
A veure... hi ha col·lectius de dones sud-americanes que les fan venir aquí carregades de droga al seu interior, i si tenen sort i se'n surten, al cap de poc estan en una rotonda d'una carretera. A la presó, en canvi, es troben en un centre penitenciari, sí, però és un lloc on se'ls reconeixen tots els drets, i hi poden viure com a senyores i com a persones.
Vol dir que hi estan millor que a fora?
Aquesta última vegada, la directora de l'escola m'explicava el cas d'una interna que hi es perquè vol, que cada vegada que pot sortir de la presó, fa alguna cosa per quedar-s'hi.
Però quina vida és aquesta?
La de compartir alegries, tristors, companyia... cosa que potser en altres àmbits ha desaparegut, tret de l'escola i de la ja inexistent mili.
M'està fent venir ganes d'entrar a la presó...
Home, si té uns quants millonets que l'esperen a fora per a quan surti...
Serveix d'alguna cosa, portar a aquesta gent un sol dia d'alegria?
Els funcionaris ens han explicat que quan hi anem, baixa la demanda de somnífers, antidepressius, pastilles per dormir, etc. Els encanten sobretot els números de màgia, els d'escapisme...
Els d'escapisme, no ho dubto...
Hauria de veure com segueixen el joc dels pallassos, amb quina alegria. És per disfrutar-ho.
Què els diuen?
Ens fan petons, abraçades, hi ha molta emoció. A més, les dones són més receptives, ja ens estan esperant abans d'arribar-hi.
Si hi ha tants presos, per què la gent només es preocupa de nou?
Bé, tothom té les seves prioritats, i sembla que aquesta n'és una.
