M' ha costat gairebé un mes escriure del tema. Des del vespre del 19 de juny, a Vitòria, quan es va confirmar el descens del Girona FC. Probablement el meu ha estat un procés psicològicament similar a un dol, dit amb tots els respectes. Inclosa la negació de la realitat. La fatalitat, però, estava ja marcada en els astres del destí una setmana abans, quan vàrem perdre a casa amb el Llevant. En aquell partit s'escenificava tot el que s'ha fet malament, molt especialment a la recta final de la lliga perquè aquesta també ha tingut coses bones i algunes de molt bones al llarg de les 38 jornades. De fet, el 16 de març, dues hores després de la manifestació sobiranista catalana pels carrers de Madrid, a Leganés, al sud de la capital, el Girona s'enduia els tres punts. En tenia ja 34 i deu partits al davant per rematar la permanència. Després s'encadenaren les derrotes, gairebé totes per la mínima, sovint als darrers minuts.

Ni per lògica, ni per estadística, esperàvem aquesta desfeta. A l'hora d'analitza-ho no es just utilitzar el mètode d'anàlisi denominat «a toro pasado». Segons un nebot meu, amb qui comparteixo nom i cognom, és el que jo faig servir cofoi quan m'he imposat als nens en la tria d'un restaurant per davant de les seves preferències. Amb èxit perquè hem menjat molt bé. Algunes persones, en el seu moment, varen posar per escrit, negre sobre blanc, com el mateix director d'aquest diari, determinada problemàtica esportiva que s'ha acabat imposant. Altres patíem en silenci, movent-nos entre la confiança en què no podia anar tot tan malament, però també en un racó dels nostres pensaments convençuts que havíem trepitjat merda al mig de la muntanya.

Un expresident del Girona i bon amic em confiava les seves preocupacions la tarda del 14 d'abril, aniversari de la proclamació de la segona republica espa­nyola, un cop havíem acabat de perdre a Montilivi amb el Vila-real: «Jordi, jo no vull tornar a jugar contra l'Alcorcón». El partit del Vila-real em va deixar tocat. Aquest es un equip amb el qual hem tingut històricament certes rivalitats, com algunes promocions d'ascens a segona quan jugàvem al grup català-valencià-balear de la tercera divisió. Pero recordava la seva experiència de la lliga 2011-2012 quan, insospitadament i per la combinació fatídica de resultats, baixaren a segona quan havien començat la temporada jugant la Champions amb el City, Nàpols i Bayern, reforçant poderosament la plantilla.

Aquella tarda, a Montilivi, jo era a la llotja i tenia a prop meu la delegació del Vila-real, llavors en posició matemàtica de descens. Els nervis i el patiment entre ells eren absoluts. Fins i tot el fill de Fernando Roig va marxar del seu seient. En acabar em va dir un dels directius castellonencs: «no us veig patir, ni a vosaltres, ni a l'equip ni a l'entrenador, n'heu d'aprendre». El que els havia passat al 2012 va ser terrorífic, tres o quatre setmanes abans semblaven ja salvats. Hi ha unes imatges de Fernando Roig, president i propietari del club d'aquell dia al llavors Madrigal, absolutament abatut, que em van impactar.

Hem de ser pràctics, hem d'anar per feina. El Girona ja té entrenador, que és Juan Carlos Unzué, perfil que m'agrada i veig a la propietat i als dirigents decidits a treballar perquè la visita a l'Alcorcón que esmentàvem, duri només un any (a menys que els grocs pugessin!). També esperem d'ells i de tots plegats una reflexió constructiva sobre la darrera temporada. Per la meva part i posats a col·laborar enceto avui mateix la invocació al sant imprescindible en aquestes circumstàncies, que és Sant tornem-hi. Certament que és un sant que no apareix al santoral. Pero l'Església catòlica no és gens clara en aquesta matèria. Al mil set-cents un bisbe de Barcelona, per aconseguir que la diòcesi guanyés antiguitat i, per tant prestigi, va encarregar que s'inventessin la història de Sant Eteri, màrtir i primer bisbe de Barcelona als anys seixanta de l'era cristiana. I es va quedar tan panxo. Fins i tot llegeixo a una web del senyor Jaume Aulet que hi han escrit uns magnífics goigs en honor del nostre Sant. «Sant tornem-hi, Sant tornem-hi/ Sant tornem-hi gloriós/ que de tots els sants del Gremi/ ets sens dubte el més famós». Per tant, agrairé la pregària quan els vingui de gust : «Sant tornem-hi, ora pro nobis».