A 86 anys no és ja hora de descansar una miqueta?

És que treballar dóna vida. Asseure’s a esperar la mort, és molt avorrit. Ja sé que tinc un futur molt curt, però no em preocupa gens, trobo més important fer coses que m’agradin. I sobretot transmetre el que saps, tot el que sabem ho hem de transmetre, crec que és un deure ètic. Jo sé molt poques coses, no tinc cap títol, el de conduir i s’ha acabat. Si hagués de buscar feina avui, no m’acceptarien enlloc.

No digui això, que ha aconseguit ser un exemple d’emprenedoria.

Un professor, quan li vaig dir que volia estudiar per tenir un títol, em va dir «però si tu no serveixes per a res!». A partir d’aquí, per fer coses a la vida, he hagut d’anar saltant tanques. I el que més em satisfà és ensenyar l’única cosa que sé fer.

Vostè sap molt de tot, però suposo que ara es refereix a les confitures.

Vaig començar amb el museu de la confitura, quan encara es podien comprar cases a l’Empordà. Bé, ara també es pot... si ets milionari. Amb les confitures se’m va obrir un món, que de moment encara no se m’ha tancat. Sé fer això, i ser llegir i escriure, per tant em considero una persona privilegiada. Què més vull? Quan algú em diu que s’avorreix, penso «però si en aquest món hi ha mil coses per fer».

Com per exemple, ensenyar a fer confitures a les dones d’un poblat perdut del Senegal. Com ha arribat aquí?

Jo tenia passió per l’Àfrica, no sé per què, potser perquè de petita, a col·legi, tenia amigues de Fernando Poo, ens deien que entre elles i jo fèiem un cafè amb llet (riu). Una amiga organitzava un viatge a Mali i el Senegal per qui volgués engegar-hi projectes. Vaig trobar senyors que anaven a fer grans projectes: carreteres, centrals elèctriques... Jo tenia uns 70 anys i quan els vaig explicar què volia fer, no ho entenien, només em deien «molta sort».

I la va tenir.

Vaig anar fent les meves visites, em vaig quedar 15 dies al Senegal. Fins que vaig arribar a un poble que jo era l’única blanca, i vaig començar a fer proves amb les confitures, en unes condicions que a Sanitat li hauria vingut un atac.

Ensenyar a pescar, no donar un peix.

Anava a ensenyar, jo creia que no ho havia de fer jo, sinó elles, que viuen allà. Així va néixer la cooperativa, i anem fent.

Hem maltractat l’Àfrica?

Amb tants, anys, a aquesta gent no els hem ensenyat absolutament res, haurien de demanar indemnització a tots els països que els han maltractat. Ens els volen fer passar per salvatges quan només han fet que defensar el que és seu.

Treballen contents, a la cooperativa?

Ara que tenen la base coberta, que ja no moren de gana, se’ls veu gent satisfeta perquè fan el que els agrada, això no ho dóna ni els diners ni l’èxit ni la fama.

Som conscients que aquí vivim bé?

Sempre ens queixem i, a més, sempre donem les culpes als altres. Tothom està algun dia desanimat, jo també, però encara que estiguis en un pou negre, al final hi ha una llum que te’n fa sortir.

86 anys i exemple d’optimisme...

Jo sempre dic a la gent gran que no expliquin els mals, que el mal, com més l’expliques, més mal et fa. I a més, dónes la tabarra a la gent, que no li interessa gens si et fa mal aquí o allà, i al final fugiran de tu perquè no els clavis el rotllo. Feu un sudoku, aneu a passejar el gos, mireu les estrelles, feu el que sigui, però feu-ho amb passió. Amb passió es pot arribar a fer qualsevol cosa.