quí está Siniestro Total, menos mal que nos queda Portugal» digué un dia el polifacètic gallec Anton Reixa, llavors líder del grup musical Os Resentidos, en presentar a una sala madrilenya una actuació de la banda Siniestro Total. Fou tan celebrada la frase que acabaria essent el títol del següent disc i a la fi popularitzant-se.
Quan les coses es girin i no quedi una altra alternativa, sempre es podrà fugir a Portugal. Avui, aquest país viu un bon moment, té un president de dretes, Rabelo de Sousa, i un primer ministre socialista, Antonio Costa, cooperadors i respectats. Han recuperat la confiança dels mercats. També han deixat la intervenció monetària europea, la reforma del seu sistema educatiu ha estat elogiada i es considera internacionalment que és un bon país per intentar ser feliç, malgrat els seus problemes estructurals de sempre.
Vaig de tant en tant a Portugal. Bàsicament a Lisboa, que aquest mes està farcida de revetlles populars a cada racó de la ciutat en honor al seu patró, sant Antoni. Recórrer els seus carrers aquestes setmanes suposa identificar la ciutat amb l'olor de les sardines a la brasa. Els veïns les couen davant de casa mentre beuen, ballen i canten amb amics i veïns celebrant que arriba l'estiu. Aquest mes de juny gaudien com a dies no laborables Sant Antoni, el Dia de la República i el Corpus. O sigui que la festa no parava. No m'agraden les sardines, però sempre hi havia alguna alternativa i no cal que sigui el magnífic bacallà, component per excel·lència dels plats nacionals més destacats. Mai he trepitjat la ciutat encara que sigui unes hores sense deixar de tastar els pastissets de nata de Belem, que són excepcionals. Que en diuen de nata però en realitat són de crema amb una base de pasta fullada. Perquè de la nostra crema en diuen nata. Fets diferencials. I de la nostra nata, chantilly o nata muntada. Com a Madrid que demanes un cafè (per cert, magnífic a Portugal !) i et porten un café amb llet.
No vull caure en tòpics, perquè cada persona a cada lloc del món és diferent de qualsevol altra, però sí que hi ha algunes característiques comunes als habitants de l'antiga Lusitania romana.
Una d'elles, sobretot comparada amb la mitjana espanyola, és l'educació i la cortesia. El tracte respectuós. El càlcul de quan has de passar del vostè al tu. Algunes formes que poden semblar reverencials a una reunió o quan hi ha públic davant. Obrigado. Gràcies. Muito Obrigado. Moltes gràcies.
El portuguès pot semblar, això sí, a vegades distant i orgullós. Respecte a Espanya, màxima prudència. Cadascú a casa seva i Déu a la de tots. Recuperar la independència el 1640, després que seixanta anys abans Felipe II heretés la corona portuguesa com havia heretat abans la castellana i aragonesa, fou un miracle. Concentrats els esforços castellans en els seus conflictes amb Aragó, València i Catalunya, no pogueren cobrir el front occidental adequadament i, pim, pam, els portuguesos feren rei el duc de Bragança i fins ara. Per tant, distància, no sigui que s'enfadin a Madrid.
Un conductor local mentre creuem el llarguíssim pont Vasco de Gama, de dotze quilòmetres entre els accessos i el pont pròpiament dit, em comenta que al país hi ha una discreta simpatia per la qüestió catalana però que ningú públicament dirà res. No volen cap embolic amb Espanya posicionant-se.
El conductor és un home de la comunicació. Ha seguit el judici al Tribunal Suprem i quan som al mig del pont em recorda una sucosa anècdota arran que l'antic delegat del govern Rajoy a Catalunya, Enric Millo, declarés que a l'1 d'octubre s'utilitzés el detergent Fairy com a armament dissuasiu perquè rellisqués la Policia Nacional. En inaugurar-se el pont el 1998 dies abans que entrés en funcionament, el detergent Fairy va servir a 16.000 persones assegudes una al cantó de l'altra en una sola taula una feijoada (molt típica també al Brasil i al Carib, mongetes guisades amb carn de porc i arròs blanc). Es tractava de demostrar que els 16.000 plats emprats es podien netejar amb una sola ampolla de Fairy convenientment racionada. Foren inscrits al llibre de rècords Guiness.
Un altre fet diferencial. A Setúbal vaig agafar el ferri cap a la península de Troia. Al trajecte veig desenes, centenars, d'unes parentes gegantesques de les meduses que són les perilloses carabel·les. Qualsevol es llença a l'aigua amb aquestes criatures al voltant. Igual que vaig veure fa 25 anys al meu primer viatge llarg a Portugal, avui el contrast és brutal i positiu. Però fou divertit. Ho deixo per una altra.
