Existeix, la veritat?

He, he, existeixen les veritats, sempre parcials. El que cal després és reunir-les totes en un trencaclosques.

Quantes n'hi ha?

No crec que ningú les hagi comptat mai. Seria massa feina.

Segons la Bíblia, la veritat ens farà lliures.

Ve a ser un programa de vida, i jo hi crec, en aquest programa. Em refereixo al programa d'aspirar a la veritat, com a mètode d'aproximació. El que passa és que hem d'estar preparats, ja que les coses no són sempre transparents.

Quan la veritat fa mal, és lícita la mentida?

En lloc de la mentida, sóc partidari del silenci, de no dir. No hi vull creure, en la mentida.

No em digui que vostè sempre diu la veritat.

No, però quan no dic la veritat, deixo de dir. A mi ningú em farà dir el que no penso...però puc callar.

Deia Pascal que coneixem la veritat no només per la raó, sinó pel cor.

És així, sovint és amb el cor que intuïm les veritats, o almenys aproximacions a les veritats. Crec molt en les primeres impressions, però no sempre són suficients, a vegades falten altres dades.

Anem al tema de la setmana: és veritat o mentida que el català està amenaçat?

L'amenaça del català és una veritat permanent. No m'agrada gaire el victimisme, però és evident que el català no ho té bé, que l'amenaça és real.

Que el seu protagonista tingui 90 anys és una manera de reivindicar que a la vellesa es pot ser útil?

Potser és una forma de dir que a la vellesa es pot ser lúcid. I sobretot, pots tenir aquell estat en el qual ja no t'importa arriscar-te. A la vellesa deixes de banda alguns temors, com el de fer el ridícul, etc.

Que ja passes de tot, vaja.

Jo ho anomeno «menyspreu positiu», en el sentit que no cal donar massa importància a tot. A la vellesa un s'adona que ja no té temps de tot, i es pot arriscar molt més.

Ja ha arribat a aquest punt?

No, encara no tinc 90 anys (riu). Quan vaig fer els 70, vaig demanar una pròrroga fins als 90. Després ja veurem.

Després, nova pròrroga fins als 110.

Fins a tan lluny, no ho crec. De moment, a veure si arribo als 90. Però ja noto que em vaig aproximant a aquell «menyspreu positiu» que li deia. Deixar-se de punyetes, en podríem dir també.

Ara sí que s'ha entès bé. Què podem transmetre als que venen darrere?

Com a mínim la nostra experiència emocional. Uns valors que ja no es donen en l'actualitat, entre pares i fills ja no hi ha comunicació i confiança, només preocupació i gestió del dia a dia.

Abans hi havia més comunicació i confiança entre pares i fills?

Bé, és que ara el laberint és molt més gran i complicat que abans. Nosaltres teníem menys elements al voltant. Crec que en el sentit de valors i comunicació estem anant enrere, hi ha més prejudicis ara que abans.