08 de juliol de 2019
08.07.2019
Diari de Girona
OPINIÓ

Parets d'hospici

08.07.2019 | 06:00
Parets d'hospici

L'origen de l'hospici de Girona es remunta al segle XVIII quan, ben entrat l'any 1765, es posa en marxa el projecte d'una Casa de la Misericòrdia sota la iniciativa del benefactor Ignasi de Colomer i Cruïlles, alliberant així l'hospital de Santa Caterina d'aquesta mena de funcions. Segons explica Josep Puy i Juanico al llibre Pobres, orfes i dements. La beneficència a Girona (1849-1885), la idea de posar-la en funcionament segons la deixa testamentària era per «recollir i sustentar en dita casa minyones pobres que es trobessin desemparades i altres que encara són innocents però estan en perill de perdre's».

Naixia l'any 1776 sota l'impuls del bisbe Tomàs de Lorenzana l'hospici que deixava enrere vells sistemes de caritat ocupant el solar que hi havia entre els carrers Fontanilles, Plantafaves i Ginesta. En aquell temps, en aquesta institució hi anaven a raure no només persones pobres que demanaven almoina pel carrer, sinó «totes les noies òrfenes o amb esperit laxat, properes a perdre's o ja viciades».

Un dels treballs que va aconseguir l'any passat la Beca 8 de Març de Recerca de la Memòria Històrica que anualment concedeix l'Ajuntament de Girona, s'endinsa justament en aquesta institució assistencial però no es queda en l'evident interès dels seus aspectes historiogràfics, sinó que apel·la les consciències i se submergeix en la història viva dels testimonis.

L'obra Entre quatre parets. Història, memòria i vivències de les asilades a l'hospici de Girona (1769-1960) de Céline Mutos explica amb detall i amb profusió de dades i referències l'evolució d'aquest centre, els problemes derivats dels molts conflictes que patia la ciutat, la guerra civil, les bombes, les corredisses als refugis, la por però també el sentiment profund de solidaritat que generaven les situacions de perill que, segons va manifestar en una ocasió l'artista Domènec Fita que fou un dels nens acollits entre aquelles quatre parets, «la necessitat va crear un sentit de companyonia, extraordinàriament positiu».

Amb el franquisme s'abandona la denominació republicana de Casa d'Assistència i s'imposa la d'«Hogar Infantil», seguint, en aquest sentit, les directrius de la fundadora de la Secció Femenina de Falange Pilar Primo de Rivera: «L'única missió que tenen assignada les dones en les feines de la Pàtria és la de la llar». En la nova etapa de la dictadura, els testimonis de les dones expliquen les seves vivències dins les parets d'aquell «Hogar Infantil», sota el règim despòtic d'unes monges que no només gaudien amb les contínues humiliacions a les noies que tenien al seu càrrec sinó que sovint també els robaven el menjar.

En alguns casos, els testimonis de les dones relaten la llarga recerca per trobar els seus orígens i la seva família biològica, amb sorts desiguals. En general, però, són declaracions lliures de persones que transmeten l'angoixa d'un temps passat entre unes parets ominoses.

En un dels apartats d'aquest treball de Céline Mutos, s'explica que el retir era una quadra de l'hospital on hi havia habitacions per atendre «les xiquetes que caiguessin en la desgràcia d'estar en cinta» i que més endavant es va permetre que la mare donés el seu propi cognom al fill que deixava a l'hospici.

Això és el que va passar amb el meu pare. Els avis d'Amer van anar l'any 1901 a l'hospici, en aquest cas a Barcelona, i d'allí en sortiren amb un nen que ja duia el primer cognom posat (el segon era, és clar, Expósito). Els avis van tenir després fills biològics, però ja no van ser Fañanàs, sinó Bruns, que era el cognom familiar. Fañanàs és el nom d'un poble que hi ha prop de Barbastro i sembla que és d'allí el seu origen. També l'esposa de Santiago Ramón y Cajal es deia Valeria Fañanàs, però encara tinc pendent una recerca més aprofundida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook