Es troba millor a Barcelona o a Beirut?

Quan sóc a Barcelona, no tinc cap nostàlgia de Beirut, i quan sóc a Beirut, no tinc cap nostàlgia de Barcelona. Una és la meva ciutat natal i, l'altra l'adoptiva, i en totes dues hi estic amb tota la meva força, tots els meus sentits tots els meus pensaments. No tinc cap classe d'esquizofrènia.

De fet, al Líban li deien «la Suïssa d'Orient» i es veu que Catalunya serà la Dinamarca del sud. Les semblances semblen evidents.

(Riallada) Dinamarca del sud... A l'orient he après que especular és molt perillós, i més encara pels periodistes. O sigui que sobre això no voldria especular.

Bé, potser al Líban hi ha més tranquil·litat política que aquí.

No s'ho cregui. El Líban és un país petit, i un país petit té coses bones i coses molt dolentes. Per exemple, que tothom es coneix.

Com a Catalunya.

Evidentment. I això que Catalunya ve a tenir el doble d'habitants que el Líban.

El seu cognom deu tenir arrels àrabs, d'aquí deu venir l'afició per l'orient.

Això era una fantasia que tenia de petitet. Una vegada es va posar de moda això dels arbres genealògics, pagaves i te l'enviaven. Jo vaig fer-ho, em van enviar un escut d'armes, etc, i la referència més antiga que van trobar d'Alcoverro era a les terres de Navarra. O sigui que res d'àrab. Tan bé que m'anava, quan als països àrabs em deien Alcoverro i jo responia «sí, com El Khabir, com El Gran».

Amb un passaport com el seu, amb segells de tots els països àrabs, li posen dificultats per entrar a Israel?

No hi ha cap problema...si fas les coses que s'han de fer. Del Líban a Israel la frontera està tancada, s'hi ha d'anar per Xipre o per Jordània. Podrien mirar molt prim i posar alguna dificultat, però no ho fan. De fet, podria tenir dos passaports, i ja em sap greu revelar trucs de la picaresca.

I si no, sempre pot dir que coneix la Pilar Rahola.

Ha, ha, això obre totes les portes.

Vaig llegir «Acudits per a milicians», de Mazen Maarouf, i em va sorprendre la facilitat amb què els nens libanesos s'adapten a la guerra.

Malauradament és així. Jo inclús diria que hi ha generacions perdudes. La guerra del Líban va durar 15 anys, i es calcula que això són dues generacions de milicians, perquè començaven als 17-18 anys, i set anys després ja es consideraven vells i acabats. Molta gent d'aquesta després pateix trastorns mentals i dificultats d'adaptar-se a la vida fora de la milícia.

La pau els és difícil?

És clar, quan tenen armes, tenen poder. Un nen amb una arma el pot doblegar a vostè i a qualsevol. De cop descobreixen que sense armes no són ningú.

Què no falta mai a la seva maleta?

Llibres. Jo encara sóc d'aquells que viatgen amb quilos de llibres. Ni ebook ni res, carrego llibres a pes.

Diuen que el nacionalisme es cura viatjant. Vostè deu estar vacunat.

Tampoc es pot fer una exageració de l'internacionalisme i el cosmopolitisme, encara que això sigui tirar pedres al meu teulat. Vulgui o no vulgui, un forma part d'un país, d'un territori, d'una gent. Cosa que no vol dir que jo no cregui en l'internacionalisme, que és una gran veritat humana, sobretot quan veiem que les ciutats estan fetes de mestissatge.

Vostè té arrels?

Sí que en tinc. Les meves arrels són el carrer Balmes, concretament entre Forja i Madrazos (riu