«Companys venia del poble, i no és el mateix que venir d'un poble»

Per què una novel·la situada als anys 30 si l'etapa apassionant i convulsa de Catalunya és l'actual?

El llibre transcorre en dues èpoques. Però l'any 37 era l'any de tots els disbarats.

Com ara.

Ara també hi ha disbarats, però freguem el ridícul. Al 37 la cosa anava de debò, amb Franco avançant, Mussolini i Hitler bombardejant... eren coses una mica més serioses que les que passen ara. He volgut fer un viatge a la història, potser n'aprenem.

D'aquí a 80 anys algú escriurà d'ara?

Però més que novel·la històrica, crec que serà novel·la d'humor. Ho he pensat, de novel·lar el procés, però no he trobat la manera, potser em falta la capacitat de prendre-m'ho més seriosament.

Caldria molta imaginació.

Segur. El que passa al procés supera tot el que un pugui imaginar en una novel·la.

El llibre és molt autobiogràfic?

No per mi, sinó per la família. El meu pare va ser un dels fundadors d'ERC i amic d'en Companys, vam viure a l'exili, de fet jo hi vaig néixer, no vaig trepitjar Espanya fins als 17 anys. El pare em repetia que la guerra no l'havia guanyat Franco sinó que la van perdre els republicans. Per això, més que els disbarats d'en Franco, m'interessa la inconsistència de la república. Això és recurrent a Catalunya: mentre el món s'ensorra, nosaltres estem aquí amb les nostres cosetes.

Ara es refereix al 37 o a l'actualitat?

He, he, faig un mix.

ERC ja era llavors independentista?

Era un partit federalista, va tenir ministres al govern espanyol. Dir que ERC ha sigut sempre independentista és distorsionar la història, no ho va ser fins ben entrats els anys 80. Ara bé, tot catalanista té certa incomoditat amb Espanya, aquesta tensió hi ha sigut sempre i sempre hi serà. El problema és com ho administres, si ho fas amb propostes polítiques o amb emocions col·lectives. Per mi, és millor amb propostes que amb emocions.

El seu exili va ser de debò o dels d'ara?

A vegades quan sento parlar d'exili, perquè l'he viscut, em poso negitós, el del meu pare va ser de camp de concentració i tot. De tota manera, sempre que vius a fora és dur, encara que sigui a Waterloo. Em costa fer-ne broma. Mal assumpte, perquè a més t'acaba distorsionant la realitat.

Quina diferència troba entre els polítics d'aquella època i d'aquesta?

Companys, per exemple, era sincer, honest, un punt eixelebrat, i amb certa dimensió social. Venia del poble. I no és el mateix venir del poble que venir d'un poble.

Em parlava dels ministres d'ERC. Ens aniria bé tenir ministres catalanistes?

Pujol té responsabilitat en el que està passant, sobretot perquè va actuar amb Madrid sense comprometre's mai en la governabilitat. Si ens hi haguéssim compromès, potser hauríem fet el que no s'ha fet. Amb la seva actitud, no sé si conscient, Pujol va preparar el terreny pel que passa ara.

I té solució, el que passa?

Tots els conflictes s'acaben. N'he viscut de molt més terribles que el que patim ara. Tinc l'esperança que surtin lideratges nous que entenguin que cal refer les coses, per més que mai tornarem a l'estat de les coses d'abans del procés. En lloc de somiar en una república imaginària, somiem en una Catalunya que tingui poder a Espanya.

Què hem d'aprendre de l'època que retrata a la novel·la?

Que les utopies són necessàries, però si cauen en mans de gent desaprensiva, són una bomba de rellotgeria.