14 de juliol de 2019
14.07.2019
el boulevard

Yesterday

14.07.2019 | 06:00
Yesterday

Richard Curtis és un dels més destacats guionistes cinematogràfics britànics. En ocasions també director però fonamentalment escriptor de material audiovisual que va des del televisiu Mr. Bean fins a popularíssimes comèdies com Quatre bodes i un funeral o Notting Hill.
Una autèntica patum i màquina de fer diners. Fa cinc anys va venir a Madrid a estrenar una pel·lícula que havia escrit i dirigit: Una qüestió de temps.
El protagonista resulta ser un jove que pot viatjar en el temps per triar moments de la història que li agradaria presenciar. Durant el còctel i atès el tema de la pel·lícula Curtis plantejava als seus interlocutors a quin esdeveniment voldrien viatjar en el temps (sense participar-hi, només ser-hi), si això fos possible.
Un dels interpel·lats, que no fou el meu cas perquè només vaig fer amb ell el besamanos i, per tant, em vaig estalviar rumiar respecte a la meva tria de viatge en
el temps, va bromejar respecte el rerefons psicològic que podria buscar Curtis ­darrere de la resposta. Resulta que la dona de l'escriptor es besneta del pare de la psicoanàlisi, Sigmund Freud. La realitat es que amb aquell joc dialèctic el creatiu Curtis estava ja covant la idea d'una propera pel·lícula. De fet ell afirmava que voldria viatjar en el temps a un concert de The Beatles de 1963.
Probablement la pel·lícula de l'estiu és Yesterday. L'ha escrit Richard Curtis i l'ha dirigit un cineasta també potentíssim, Danny Boyle: Trainspotting o l'oscaritzada Slumdog Millonaire. Un jove músic es dedica a cantar versions de cançons de The Beatles pels pubs de la seva ciutat, única activitat artística per a la qual el contracten.
Llavors es produeix un d'aquells fets impossibles, ucrònics, fonamentals per engegar la trama d'una pel·lícula: una mena d' accident elèctric fa que de la memòria de tots els habitants del planeta s'esborrin les cançons de The Beatles. Com si no haguessin existit. Lògicament, excepte el protagonista. I ja no explico més. El que sí els dic és que de la pel·lícula en surts millor que n'has entrat. Les cançons de The Beatles són meravelloses i, si et preguntes com seria el món si no haguessin estat escrites ni el grup hagués existit, la resposta almenys per a mi és claríssima: pitjor.
La pel·lícula agrada més o menys però sembla que ningú n'ha sortit emprenyat o molt decebut. Ha servit per continuar la mitificació de tot el que envolta el grup. Fa uns dies Paul McCartney, un dels dos supervivents de la banda amb Ringo Starr, travessava novament el famós pas de zebra que hi ha davant dels estudis de
gravació del carrer Abbey Road. Va donar nom i mítica fotografia a un àlbum del qual ara es compleixen 50 anys. Milers de persones s'acostaren a l'esdeveniment. Com a consumidor de diaris des de la meva infància, recordo com seguia amb una gran frustració a través de Los Sitios i de Tele-Express, diari progre de tarda que
comprava la meva mare, el culebrot de la separació del grup a principis dels ­setanta.
A la ràdio escolto una discussió entre partidaris de The Beatles i Rolling Stones.
Musicalment tothom pot mantenir i defensar el que vulgui. Cap problema. Però els The Beatles són indiscutiblement més importants perquè foren els primers i sobretot són el símbol del canvi i l'inici d'una nova era no només a la música sinó als costums socials i al pensament modern. En gairebé una setmana, la pel·lícula ja ha recaptat 56 milions de dòlars respecte als 26 que va costar. D'aquests 26, un total de 10 foren dedicats a pagar la factura pels drets generats per l'ús de les cançons que gestionen els mateixos músics o els seus hereus. Una mina d'or.
A Cristina Huete, productora de la pel·lícula guanyadora del Goya 2014 Vivir es fácil con los ojos cerrados, de David Trueba, li va costar un any de treballades
negociacions que li deixessin per un preu assumible una sola cançó de The Beatles, Strawberry Fields. La pel·lícula és petita de pressupost però molt gran pel que fa als seus valors.
És la historia del viatge d'un innovador professor d'anglès de Cartagena, Juan ­Carrión, fins a Almeria per trobar-se amb John Lennon en saber que aquest hi rodava una pel·lícula. Després d'ensenyar-li els quaderns dels seus alumnes que aprenen anglès, escoltant i transcrivint les cançons del grup, convenç Lennon perquè als seus discos incloguin les lletres de les cançons, cosa que no feien. La diferència amb l'altra pel·lícula és que la ­història del professor de Cartagena és ­veritat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit