El llibre Històries d'Alcalde (Girona, 1979-2002) que ha publicat l'editorial Gavarres dins la seva col·lecció «El caliu de la memòria», ens aporta no només les vivències, anècdotes i records que l'exalcalde Joaquim Nadal ha anat acumulant gràcies a les anotacions que pacientment ha anat recollint al llarg dels anys, sinó que transmet algunes de les característiques d'allò que l'arquitecte i escriptor Joaquim Español defineix com «l'art del bon govern».

Al llarg de les seves pàgines, el lector percep amb tota la seva intensitat la passió pel govern de la ciutat, la decidida voluntat de posar sempre Girona al davant de qualsevol altra consideració, l'entusiasme per una feina que va molt més enllà de la política, ja que s'expandeix pels viaranys de les relacions humanes, el contacte amb els veïns, les projeccions per a un futur millor. A les pàgines del llibre s'hi repassen fets, circumstàncies, esdeveniments, personatges, memòria viva d'uns temps passats, d'amics que ja no hi són, però també de l'esperança i les realitats d'un dia a dia que va anar canviant la fisonomia d'aquesta ciutat «grisa i negra» com així van batejar-la Narcís Jordi Aragó, Pius Pujades i Jaume Guillamet l'any 1972 en aquell llibre que fou l'antecedent més clar i directe de les necessitats d'un canvi en les velles i caduques estructures municipals que, sortosament, es produirien set anys després amb la victòria de les esquerres a l'Ajuntament gironí.

Vaig tenir l'honor i el privilegi de ser testimoni directe de molts dels esdeveniments i anècdotes que explica Joaquim Nadal al llibre. L'autor, que és historiador, sap explicar-les molt millor que no pas jo, que tan sols podria intentar novel·lar-ne alguns episodis. Amb tot, però, recordo perfectament, talment com si fos ahir, alguns dels capítols del llibre, com per exemple l'operació de reversió a propietat municipal i posterior compravenda de les parcel·les de Torre Gironella de Dalt que eren propietat del Ministeri de Defensa que havien estat ocupades per famílies procedents de la immigració.

En aquells anys jo era el regidor d'aquell barri i puc assegurar que no va ser gens fàcil acordar amb els ocupants la delimitació de les futures propietats i les afectacions que s'havien de produir principalment per poder-hi desenvolupar un projecte urbanístic que implicava necessàriament l'enderroc d'alguna casa per fer possible l'obertura d'una plaça i un carrer. Com es diu al llibre, tot va acabar bé i, finalment, els ocupants de les parcel·les aconseguien la plena propietat que ja podien traspassar de pares a fills, gràcies a una bona decisió política però també a la tasca continuada i rigorosa que el funcionari municipal Joan Vila, amb els seus dots humanistes i legalistes, va saber aplicar en tot moment malgrat les lògiques pressions d'alguns afectats.

També vaig formar part d'aquella expedició que va anar l'any 1984 a Nueva Gerona, capital de l'illa cubana de La Juventud, abans de Los Pinos, en un viatge organitzat per Iberia que Nadal explica prou bé al llibre amb les anècdotes del seu mal de queixal i el ball de l'indi incloses.

No ho diu el capítol, però recordo perfectament que la nit que vam anar a veure l'espectacle del Tropicana a l'Havana, la música es va aturar per saludar les dues personalitats rellevants que aquell vespre presenciaven l'espectacle. El primer era el secretari general del Partit Comunista de la República Democràtica Alemanya i l'altre, l'alcalde socialista de Girona, un Joaquim Nadal que ni tan sols va poder correspondre a la deferència protocol·lària per culpa del maleït mal de queixal que no el deixava viure.

No és aquest un llibre de memòries, però s'hi acosta. Aquestes «històries», escrites «a raig», segons ha dit, són un tast del que vindrà?