A principis dels anys noranta, Neil Armstrong, comandant de la nau espacial Apol·lo 11, que ara mateix fa cinquanta anys va protagonitzar l'arribada de l'home a la Lluna, va venir a Madrid per impartir una conferència. Es va haver de canviar de local per l'èxit de la convocatòria. La seva proesa estava ja miti?cada i, per tant, havia entrat en el terreny de la curiositat universal. No t'ho podies perdre. I jo hi vaig anar.
El seu posat era sobri i amable. Va tenir unes paraules amb tothom que es va acostar a saludar-lo. Encara no hi havien els sel?es que han convertit aquests esdeveniments en una veritable tortura. El fotògraf de l'ambaixada americana anava discretament prenent algunes imatges que foren distribuïdes en els dies següents. Em va sobtar la seva senzillesa, pero també la potència de seva expressió amb enorme claredat, sobretot per als profans que encuriosits venien a descobrir algun misteri. Precisament, en aquells temps havia anat agafant força una tesi per la qual mai s'havia arribat a la Lluna i tot era una recreació feta en un plató de televisió.
Armstrong va desmentir rotundament aquest fet no sense ironia. Convidava els escèptics a ?nançar un nou viatge a la Lluna, en comptes de dedicar els seus diners a aquestes pel·lícules i documentals sobre el teòric frau, per adonar-se de dues coses. En primer lloc, de l'existència del material que la nau havia deixat a la lluna abans de marxar de retorn a la Terra i les seves pròpies petjades. Per la composició de l'atmosfera de la Lluna, el rastre de les seves passes es mantindrà intacte a la seva superfície durant dècades. El viatge a la Lluna es va fer en el context de la guerra freda entre el bloc soviètic i l'occidental. Els russos havien pres la davantera enviant el primer astronauta fora de l'òrbita atmosfèrica de la terra, Yuri Gagarin. Calia un acte de potència i els Estats Units el van aconseguir.
La meva edat em permet recordar com el meu pare em va desvetllar del meu son al sofà de casa aquella matinada de juliol de 1969 (horari prime-time televisiu als Estats Units) per veure aquelles imatges d'un home passejant per la Lluna. El record que m'ha acompanyat desde llavors és el d'haver contemplat en directe un moment històric. «I què volia vostè, comprar un apartament a la Lluna en comptes de a la Costa del Sol?» va etzibar Armstrong a un dels assistents a aquell col·loqui de Madrid que s'estranyava que no s' hagués colonitzat la Lluna. De fet, un cop dita la solemne frase d'«aquest és un petit pas per a un home però gran per a la humanitat», el nostre protagonista ens va reconèixer que el seu principal pensament es concentrava en quelcom tan pràctic com engegar la nau espacial i poder marxar. «La Lluna vista des de la Lluna és lletja, no té cap interès, hi tornaria ara mateix però no recomano a ningú comprar-hi un apartament».
Aconseguida l'hegemonia sobre els soviètics en aquesta matèria i comprovat pels experiments dels astronautes que no hi havia res a apro?tar a la Lluna, cap negoci a fer en de?nitiva, el 1972 es va decidir de?nitivament cancel·lar els viatges al planeta. Després d'un any de voltar pel món essent rebuts pels dirigents de tot el planeta i grans multituds, Armstrong i els seus companys van desaparèixer d'escena. Els deu anys de la seva ?ta gairebé ni es van celebrar. Armstrong va fer uns anuncis d'uns cotxes, va anar amb els seus companys a un homenatge a un hotel de Las Vegas, assistiren a la inauguració d'una rèplica de l'Apol·lo XI al Museu Espacial de Washington i a una barbacoa a la piscina del xalet de l'expresident Richard Nixon. I prou. També això va donar ales a la tesi conspirativa, absurda perquè els mateixos soviètics haurien alertat de qualsevol engany per l'interès que hi tenien.
Malgrat que és famosa la locució que en va fer Jesús Hermida per a Televisió Espanyola de l'esdeveniment, es considera que és especialment rellevant i plena d'humanitat la de Cirilo Rodriguez tot plorant a Radio Nacional, que és fàcil de trobar per internet i els hi recomano. Les grans coses que podem aconseguir al costat de les desgràcies que som capaços de propiciar. Més clar ho tenia la gran Lola Flores, que ho va veure a la televisió d'una discoteca: «Què vam fer després?, doncs res, seguir ballant i bevent molt whisky per celebrar-ho». Visca Lola!
Malgrat que es famosa la locució que en va fer Jesús Hermida per Televisió Espanyola de l' aconteixement es considera que es especialment rellevant i plena d' humanitat la de Cirilo Rodriguez tot plorant a Ràdio Nacional que es fàcil de trobar per internet i els hi recomano. Les grans coses que podem aconseguir al costat de les desgràcies que som capaços de propiciar. Mes clar ho tenia la gran Lola Flores que ho va veure a la tele de una discoteca : " que qué hicimos luego, pues nada seguir bailando y bebiendo mucho wiskey para celebrarlo". Viva Lola!.
