18 de agost de 2019
18.08.2019
Diari de Girona
el boulevard

Un arrosset a Castelló

A la Plana van a la seva amb arrossos secs i suculents davant l'ortodòxia acadèmica de la paella valenciana

18.08.2019 | 06:00
Un arrosset a Castelló

Llévame al cine amor y a comer un arrocito a Castellón/ si total son 4 dias, pa qué vas a exprimirte el limón. Cançó mítica d'El último de la fila, el grup de Manolo García i Quimi Portet. Amb un títol indiscutible: Como un ­burro amarrado a la puerta del baile. La vaig posar al cotxe fa pocs dies, en el moment que creuava el pont del riu Sénia entre Alcanar i Vinaròs, límit territorial català-valencià. Vaig aturar-me a un restaurant mític. Ca l'Angelina, també conegut com «Els Pescadors». Hi hagué un temps que anava amb certa freqüència en cotxe de Barcelona a València. Reconec que més d'un cop vaig forçar l'agenda per quadrar l'àpat. Marisc, peixos i arròs del territori.
En aquesta ocasió m'he limitat a fer un cafè perquè és mig matí i per simpatia amb la casa. L'arròs m'espera a Alcossebre, 50 quilòmetres al sud. Arribo abans a Vinaròs. Molt a prop d'on soc, Lluis Llach i Carles Santos s'hi donaven simbòlicament la mà l'any de la via catalana de l'Onze de Setembre. Per despistar, abans de parlar de política, he preguntat al cambrer del bar per la marxa del futbol local. És del morro fort («no som ni catalans ni valencians, aquí som d'aquí»). Textual. Per cert, el Vinaròs, amb què el Girona FC jugava sovint al grup català-valencià-balear de Tercera Divisió als anys setanta i vuitanta, és una ombra del passat. Juga a primera regional valenciana. En vaig escriure algunes cròniques aquells anys, també baixaren alguns arrossos i llagostins.
He fet una aturada a les vacances de platja a la Costa Brava per visitar un amic a Torreblanca. Deixat Vinaròs i comprovada en primera persona la perillositat de la carretera N-340, que és la que va paral·lela a tot el Mediterrani, d'Algesires a Barcelona, recupero urgentment l'autopista. Afortunadament la recent prohibició de circulació de camions ha reduït els accidents mortals, però aquesta carretera continua essent la més mortal, tant a la província de Castelló com a la de Tarragona.
La referència que he fet a l'arròs de Castelló de la cançó d'El último de la fila no és gratuïta. Castelló té una identitat pròpia pel que fa a l'arròs. De fet, en els darrers anys han popularitzat la denominació «arròs de Castelló», han organitzat concursos al final dels quals posen la cançó. Estan ja cansats que els ortodoxos de la paella valenciana els considerin una mena d'usurpadors. De fet, llegeixo una carta al director al diari Mediterráneo que planteja que els restaurants de Castelló deixin d'anar al cèlebre concurs de paelles valencianes que des de fa 58 anys es fa cada setembre a Sueca.
Es veu que l'any passat el concurs el va guanyar un restaurant del Palmar. El restaurant Bon Aire. Fins aquí, perfecte. El problema és que entre les més de mig centenar de paelles valencianes que foren acceptades pel jurat per ser qualificades, n'hi havia de molts indrets, inclosos Barcelona, Madrid, Cuenca, Córdoba o Las Vegas, però cap de la província de Castelló de la Plana! Això ha estat considerat un greuge total. Certament la paella valenciana és un plat que té una composició absolutament tancada sota pena d'excomunió si canvies un ingredient, i que neix al camp aprofitant quatre verdures i alguna peça animal com conill, pollastre o, fins i tot, en el passat, rata d'aigua de l'albufera.
«L'arrocito» de la cançó el broden a Castelló. Fan un arròs més aviat sec i amb so­carrat que integra generosament els productes del mar, alguns de certa categoria. Tenen, com els valencians, molt bona tècnica per trobar el punt exacte, però acaba essent molt més suculent. És el cas dels que m'he cruspit aquests dies: senyoret, carxofes amb bacallà i una de gambes amb rogers! En Jaume Fàbrega ha parlat sovint als seus articles de la família dels arrossos. Ja fa un temps es referia al nostre arròs a la cassola, que té una identitat pròpia total. Explicava que la seva mare afegia una picada de fetge de pollastre i fins i tot sang al sofregit. És exactament el que feia l'Enric de Can Catofa a Sant Medir. L'arròs que ens menjàvem un grup de periodistes gironins a iniciativa d'en Jaume Font tots els 11 de novembre, diada de Sant Martí, quan esclata el temps de matança. I és que, com diu la dita «a cada cerdo le llega su San Martín». Unes trobades i un arròs que perviuen a la meva memòria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook