Raül Garrigasait, autor de les novel·les «Els estranys» i «El fugitiu que no se'n va», aquesta última sobre Santiago Rusiñol, va ser dijous passat a Vilabertran, on en el marc de la Schubertíada va parlar d'«El cant del cigne» de Schubert.

Entre nosaltres: de debò li agrada la música clàssica?

Sí que m'agrada, sí (riallada). No m'ha suposat cap compromís anar a Vilabertran. Però no només la clàssica, m'agraden molts tipus de música.

Reggaeton inclòs?

Aquesta ja em costa més. Potser necessitaria una reeducació perquè m'acabés d'agradar.

Ser reconegut després de mort, com Schubert i tants altres, és la maledicció de l'artista?

Potser no passa en tants casos com ens imaginem. És cert que Schubert va començar a ser reconegut com un dels grans compositors de la història després de mort, però en vida ja era reconegut dins dels seus cercles. Va viure sempre de la seva música, va ser el primer compositor que no va dependre de cap rei o noble, ni de l'Església.

Deu dels seus onze germans van morir de nadons. Això marca?

Segur que sí, però fa un segle era diferent. Avui la gent té tres fills com a molt, i cadascun el tenim com un tresor preciós, perdre'n un és la pitjor desgràcia. En l'època en què es tenien 14 fills, una pèrdua era una experiència dolorosa, però no devia ser el mateix.

Fem-ne un parell més i llestos.

La relació amb la mort era més quotidiana. Per nosaltres la mort és una cosa extraordinària, la gent en general no es mor. En canvi els nostres besavis vivien cada dia amb la mort.

Sífilis, gonorrea... les dones van dur Schubert a la perdició. N'hem d'extreure una lliçó i allunyar-nos d'elles?

Ha, ha, el que expliquen aquestes malalties és que en el seu temps, per casar-se, la gent necessitava un permís, uns ingressos, etc., uns papers que Schubert mai no va aconseguir. L'únic que li quedava era el sexe brut, i aquest podia dur la sífilis.

Li pregunto a vostè, que és del gremi: absenta i putes formen la dieta de l'artista?

Ha conformat la dieta de molts artistes. Em penso que avui dia ja no tant. No em faci gaire cas, la meva experiència en aquest camp és limitada. Hem descobert altres drogues, potser més interessants que l'absenta, que han tingut un pes important en la vida dels artistes.

Schubert, Rusiñol... a vostè li va la vida bohèmia?

Jo no soc gens bohemi, soc bastant rutinari, però penso que la bohèmia ha sigut clau en l'art modern. Ha sigut essencial, perquè el que volien els bohemis era aplicar les normes de l'art a la vida, viure la vida com si fos una obra d'art. Això va ser revolucionari i transformador... tot i que, després, quan la vida bohèmia es converteix en una cosa convencional, deixa de tenir sentit. És el que passa avui, la bohèmia és una moda, ja no és trencadora. Però la idea de viure la vida com si fos una obra d'art és fantàstica.

A les seves novel·les hi ha sempre una mica d'humor. El sentit de l'humor s'està perdent pel políticament correcte?

Avui valorem totes les coses des d'un punt de vista moral. Ho fem amb el menjar, els costums socials... i molt especialment amb l'art. Això és bastant hipòcrita. Les nostres vides no són morals; per tant, hem de ser generosos amb la immoralitat dels altres.