Una de les notícies que ens ha ocupat aquest estiu ha estat curiosa, però és ben cert que del president Trump es pot esperar tot. Atès, segons ell, de l'interès immobiliari del territori, demanava preu per comprar Groenlàndia (regió autònoma de Dinamarca) a la primera ministra danesa, a qui havia de visitar de forma inmediata. La senyora Mette Frederiksen va qualificar la proposta d'absurda.

Trump va fer una reacció en dos temps. Primer va dir que acceptava el que li deia la primera ministra i que ja no perdria temps amb el tema. Però amb les hores es va escalfar i es va declarar insultat i humiliat. Tant, que va comunicar a la reina de Dinamarca que cancel·lava el seu viatge a Copenhague.

Hi ha qui manté que des que aquest home és president dels Estats Units tenim un perill objectiu, perquè al seu voltant hi ha sempre un militar amb el maletí del botó nuclear. Conec una de les persones que treballava molt directament amb Trump quan aquest presentava i coproduïa als Estats Units un exitós programa de televisió, The Apprentice, i em diu que no pateixi.

Segons m'explica, són milers els lloguers de cases, pisos, aparcaments i habitacions d'hotel que ha de cobrar la família Trump mensualment i, per tant, l'hecatombe nuclear no té cap interès per ell. Per cert, la sèrie es rodava a casa seva, al seu propi despatx, a les empreses i amb tota la família Trump voltant com a comparses. Era un reality de la seva vida. Trump anava despatxant un a un els concursants, que havien de demostrar la seva vàlua com a gestors d'empreses fins que hi havia un guanyador que passava a treballar amb ell.

Igual que ha fet i fa a la Casa Blanca amb els seus col·laboradors i membres del gabinet despatxats, expulsava els concursants amb una frase que es va fer famosa i era el lema del programa: «You're fired (Estàs acomiadat)».

Però el tema que m' interessa és com es pot produir la compra d'una part d'un país. De fet, la història del naixement dels països té, pel que fa al fet original, tant les guerres com operacions de compra-venda. Fins i tot algun savi del procés català va mirar cap a Andorra com a solució. Fem-nos andorrans i ja som independents!, Comprem alguna de les valls!, va ironitzar un i l·luminat.

El país de les valls és molt feble i Espanya molt potent. Varen bufar des de les clavegueres madrilenyes i el seu sistema bancari va trontollar. I els andorrans no han obert la boca en els set anys que dura el procés.

Qualsevol piula. Els límits d'un país, província o municipi són matèria sagrada. Les províncies que va dissenyar Javier de Burgos l'any 1833 s'han tocat en limitades ocasions.

Pero els límits municipals encara són matèria de discussió o de pacte constant a tot arreu. Aquests dies volto pel municipi de Palafrugell, on tenim exemples de pacífics però complexes canvis de limitació.

Han de saber que el terme municipal de Begur entra físicament dins de la darrera anella urbana de la vila de Palafrugell. De fet, per poder fer el vial nord de Palafrugell i la residència de gent gran palafrugellenca, els dos municipis, Begur i Palafrugell, intercanviaren 200.000 metres quadrats que incloïen també terrenys a Aigua Xelida.

També havien acabat pactant Pals i Begur, fa 25 anys, com resoldre el contenciós històric d'on començava cada poble a la zona de l'hotel restaurant Sa Punta de la platja de Pals. I no era fàcil, coses que es donaven per fetes al llarg dels anys i que quan s'urbanitzava entraven al llimb.

La meva germana Isabel i el meu cunyat Amadeu es casaren a sa Punta mesos després d'aquest acord de delimitació. Quan començava la ceremònia al jardí, dirigida pel llavors alcalde de Pals, Pere Servià, i al mig del panegíric que em varen encarregar que pronunciés, va caure una tromba d'aigua brutal que va obligar a aturar la cerimònia.

Nuvis, família i amics es refugiaren a la recepció. Mitja hora després continuava plovent i es va decidir reprendre la cerimònia en aquell indret, malgrat que no era el més indicat.

Llavors, en Josep Font, un dels dos germans propietaris de l'establiment, ens va advertir en veu baixa a l'alcalde i a mi: «Compte, que el jardí era Pals i la recepció és Begur».

Crisi. El tema es va resoldre, no puc dir com, pero es va resoldre i en Pere Servià els va casar de forma legal i impecable «y fueron felices y comieron perdices».