A la cambra dels comuns no hi ha escons. De fet no hi caben tots els 650 diputats que componen una de les dues cambres de Westminster. Pel que fa als diputats, qui pot agafar seient ha de compartir unes llargues bancades de cuir verd amb els seus col·legues. La resta han de romandre drets apilonats a l'entrada de la sala. A la dreta, els que donen suport al govern. A l'esquerra, l'oposició.
Fa uns anys vaig visitar el Parlament britànic. Aquell migdia es tractava d'una qüestió de l'àmbit agrícola i el president, conegut com speaker, John Bercow, no havia d'utilitzar les seves emfàtiques crides a la calma 'orderrrrrrrrrr' que l'han fet popular. I es que sovint la cambra dels comuns s'assembla, per la seva cridòria, a un bar ple d'afeccionats un dia de derbi futbolístic.
La setmana passada, de gran intensitat dialèctica per la qüestió del Brexit, mentre una diputada ecologista interpel·lava el govern per la qüestió , el portaveu del Partit Conservador, Jacob Rees-Mogg, qui seu a la primera filera de bancs, es va pràcticament estirar tot engegant una becaina. Les imatges han donat la volta al món. Mentre la diputada li recriminava la seva actitud com un menyspreu al Parlament, ell es limitava a obrir els ulls i calçar-se bé les ulleres.
El personatge és d'una elegància extrema. Però també és conegut per la seva excentricitat. Sempre va amb vestits creuats fets per un sastre de Seville Row. Fill d'un antic director de The Times va aconseguir ser milionari de ben jove amb inversions borsàries i a vegades es presenta a Westminster amb un barret de copa. És un dels grans defensors del Brexit dur.
El dilema es va presentar quan comentant aquest fet en una tertúlia amb uns amics, havent sopat, començàrem a discutir si el senyor en qüestió estava fent una migdiada o una becaina. En definitiva, si eren coses diferents o el mateix. El consens general fou que són dues maneres semblants d'abordar el magnífic descans posterior al dinar.
Aquell moment en què la combinació de la digestió, amb els seus efectes narcotitzants, i trobar-se en el punt central del dia coincideixen. La migdiada és una cosa com més organitzada, sigui en el sofà o al llit i fins i tot en pijama. Pot durar més o menys però els experts recomanen que no duri més d'una hora.
Una cosa seriosa, vaja. La becaina seria la cabezadita en castellà. Aquell petit moment, volgut o no, en el sofà, a una cadira o a qualsevol racó en què et deixes anar. Pot ser una meravella perquè permet recuperar-se en pocs minuts.
He estat sempre un gran partidari de la becaina o de la migdiada, en funció que la qüestió laboral ho permetés. També perquè tenint a la nit sovint apnees el meu descans necessita sí o sí aquest complement. Quan he tingut reunions o temes importants a la tarda he anat a casa a dinar el mínim i he fet un bon descans al llit per garantir la bona marxa de l'assumpte.
Ja des d'una perspectiva més frívola, però no menys important, quan als anys jovenívols feia bones sortides nocturnes, em posava al llit en caure la tarda i així em preparava per la sortida. No et garantia cap èxit però almenys estalviava que a la una de la matinada comencés a badallar.
Dit tot això queda clar que no tinc, lògicament, cap mena de prejudici en el tema. Fa uns anys, quan el president del govern era en Felipe González, un dels seus assessors a La Moncloa era un català que havia estat primer estudiant i després treballant un cert temps als Estats Units abans de tornar a Barcelona.
El vaig conèixer al pont aeri. Descobrírem que teníem un amic comú que també vivia a Madrid. Això va portar que anéssim els tres plegats a sopar. Quan ja teníem certa confiança, en preguntar-li jo per com es treballava amb Felipe Gonzalez, va abaixar la veu per donar més sentit de confidència a les seves paraules:
- Molt bé. Però si passa alguna cosa a la tarda tot és més complicat perquè... dorm.
Li vàrem demanar una ampliació. Felipe González al final del matí sempre tenia convidats a dinar. Després de la sobretaula es retirava a les seva zona privada a descansar el temps que calgués sense manies.
Al final de la tarda baixava al despatx i tornava a engegar. El meu amic acostumat als horaris nord-americans ni ho entenia ni tampoc trobava el moment de poder tornar al vespre a casa. Evidentment coneguda l'anècdota, Felipe González ja em va caure millor.
