Aquest estiu han estat una constant les informacions que ens arribaven relacionades amb els incendis forestals. I no només a Vilopriu, que ja és tot un clàssic de temporada, sinó de més greus que han afectat amb intensitats diferents les comarques gironines i diversos termes municipals catalans i d'arreu del territori espanyol. Durant juliol i agost els Bombers i els hidroavions han hagut de treballar de valent, especialment en el cas del paorós incendi que es va produir a l'illa de Gran Canària, previsiblement intencionat, ja que es varen detectar cinc focus distints.

Però segurament érem molts els gironins que, tot seguint les informacions de tragèdies alienes, adreçàvem una mirada recelosa cap al massís de les Gavarres que tenim a tocar. Alguns recordem encara el gran incendi dels anys 70 que va afectar bona part de la massa boscosa per la seva vessant est quan el foc va aconseguir travessar la carretera a l'alçada de la baixada de l'Ou i com, finalment, es va aconseguir deturar l'avenç de les flames gràcies a un pagès que va convèncer els Bombers de la necessitat de fer un altre foc però, en aquest cas, aprofitant la nova direcció del vent per així originar un contrafoc que deturés el primer. L'estratagema va funcionar i va quedar fidelment reflectit en un reportatge a la revista Presència que duia per títol L'home que va treure les castanyes del foc. L'altre ensurt de consideració relacionat amb el foc i el massís es va produir l'any 1984, quan per causes mai aclarides va començar a cremar la vessant que tocava el municipi de Girona per la banda del santuari dels Àngels, un incendi que va afectar un bon nombre d'hectàrees fins a arribar a la zona de Campdorà.

Aquest mateix estiu, en un magnífic reportatge de Paula Pedrero publicat en aquest rotatiu sobre la necessitat d'una bona gestió als boscos per prevenir els focs, el tècnic de l'Associació de Gestors Forestals de les Gavarres Josep Alberich denunciava un estat d'abandonament molt greu als boscos de Catalunya, posant l'èmfasi, però, en el massís de les Gavarres, que considerava un dels més perillosos pel seu risc d'incendi, ja que l'energia acumulada als arbres podria actuar com a combustible fàcil. Conscients d'aquest perill, la Fundació Nando i Elsa Peretti van concedir subvencions encaminades a eliminar 15 hectàrees d'eucaliptus i la seva substitució per alzines sureres, tot i que aquesta és una tasca complicada, cara i no pas ràpida. En realitat, aquesta dèria per plantar eucaliptus a les Gavarres va tenir un origen empresarial. Certament, aquesta és una espècie arbòria que afavoreix la propagació dels incendis, però també és veritat que la seva fusta és de les millors per al tractament industrial per a la fabricació de pasta de paper. I va ser justament el president de la Diputació, Antoni Xuclà Bas, que era també un alt directiu de la Torres Hostench S.A., qui va decidir impulsar les plantacions d'eucaliptus. L'opuscle «Así nace un bosque», que va editar i difondre l'organisme provincial, ressaltava les bondats d'aquests arbres però, lògicament, no deia res dels seus aspectes negatius. Finalment, una incipient contestació ciutadana va aconseguir que s'aturés el projecte i s'evitessin noves plantacions.

No varen proliferar els eucaliptus a les Gavarres, però, en canvi, s'ha permès que es vagi acumulant al llarg dels anys una massa boscosa atapeïda i un sotabosc brut i tanmateix inflamable. Aquest massís, de 350 quilòmetres quadrats i que inclou 20 municipis entre el Baix Empordà i el Gironès, és segurament el paisatge més delicat de les comarques gironines. Un «polvorí» que mereix una vigilància constant i també tasques de neteja i de prevenció de possibles riscos abans que una desgràcia no volguda ens retorni les imatges dels bombers apagant el foc dels altres.