Martí Domínguez va presentar dissabte a Girona «L'esperit del temps», una ambiciosa novel·la sobre el nazisme i l'eugenèsia, però també sobre com la comunitat científica alemanya s'hi va mostrar com a mínim tèbia.

Ja la portada del llibre és impactant, amb tots aquests joves somrients fent la salutació nazi. Estaven enganyats?

És el que tothom feia en aquell moment. Són nens i nenes de les Joventuts Hitlerianes, moltes d'elles es deixaran embarassar per membres de les SS per repoblar les terres conquerides a l'est.

És fàcil enganyar un poble?

He, he, ja veig per on va, ja em van dir que feia preguntes directes. Sí, és fàcil, ja que el poble té tendència a voler-se deixar enganyar. No és tant que estigui enganyat, sinó que es deixa enganyar. Però en el cas del nazisme, el poble va creure de tal manera en el seu líder que fins als últims moments confiaven a guanyar la guerra, que tot era una estratègia del mateix Hitler.

Una jugada mestra!

Així ho pensaven.

Llegint el llibre, queda clar que no creu que el nazisme fos cosa d'uns pocs.

El món acadèmic germànic va participar massivament en el nazisme. Alguns passivament, però en general la universitat va rebre contrapartides del nazisme, i molts hi van participar activament.

Ciència i nazisme lligaven bé?

De cop la ciència va tenir molt de poder, i això els va agradar. És a dir, era ciència sense moral.

Ha de tenir moral, la ciència?

Com deia Rabelais, la ciència sense moral és pobresa de l'ànima. No ens podem basar només en la legitimació científica per fer una cosa. Hem de tenir sempre al davant les conseqüències morals de l'acció científica.

Però, en ciència, tot el que es pot fer s'acaba fent.

Segur que sí. Però no es pot, per exemple, exterminar tots els que tenen una malaltia hereditària, tot i que es podria justificar des del punt de vista científic. Això és l'eugenèsia. No som només una espècie biològica, som a més una espècie cultural, i, per tant, moral.

Al llibre acusa un Premi Nobel d'haver participat en experiments nazis.

És real (riu). La ciència va recompensar la biografia d'aquell científic sense atendre la seva vida, només les seves fites. La gent sabrà, si hi ha dret que un institut d'investigació porti el nom d'aquesta persona, o que el portin uns quants carrers.

De què serveix millorar una raça?

Per ser més feliços.

Home...

Imaginem que en un futur puguem fer teràpia gènica. Que jo tingui una malaltia hereditària i pugui fer que la meva descendència no la tingui.

Angelina Jolie no s'hauria hagut d'amputar un pit.

Ha sigut molt valenta, no sé si jo ho hauria fet. Hi ha molt de patiment al món, que menystenim per actituds arrogants. I tant que hi ha necessitat de millorar la raça! Només hem de veure el nivell mental dels nostres polítics. Seria convenient millorar-lo un xic (riu).

Ben mirat, visca la millora de la raça.

La gent té por que això porti clonacions. Estaria bé clonar algú que tingui cervell.

I les teràpies gèniques per qüestions merament estètiques?

Als EUA la gent es gasta milionades per intentar créixer, tenir un físic millor o en terribles operacions estètiques. Quin problema hi ha a millorar això genèticament? En un futur s'intentarà, aquest debat s'ha d'obrir. Hi haurà nens a la carta.

I què n'opina?

Ha de tenir moral. No em sembla malament eliminar la miopia o l'obesitat del fill. Em sembla malament caure en frivolitats, però no crec que la gent hi caigués. En un futur això s'ha d'equilibrar, perquè significa benestar; no com ara, que està prohibidíssim. Nosaltres som un cubell on uns gens lluiten amb altres, seria cosa de posar una mica d'ordre. Això és el futur. Serà molt difícil prohibir-ho.

No subestimi els guardians de la moral.

Com es pot estar en contra que un fill no tingui leucèmia o obesitat, o ceguesa. Però té raó, en temes de moral, anem a pitjor.

Quin és l'esperit del temps?

L'esperit del temps actual és el capitalisme, importen només els diners. No importa el coneixement, és quan més el tenim a l'abast i no en fem cap ús. Per això és tan fàcil el populisme. Fa poc he estat a Harvard, i pensava: com pot ser que el país amb la universitat més poderosa tingui Trump de president? Conclusió: carpe diem. Deixem-nos de romanços i anem a la nostra.