Fa ja un lustre vaig publicar aquí mateix un article que esmentava el bar Venus. Explicava , entre altres coses, la incursió que hi férem, una nit de tardor de mitjans dels vuitanta del passat segle, el periodista gironí Lluís Falgàs i jo mateix. Eren els nostres primers anys d'informació política a Madrid. Amb aquest nom, bar Venus, el primer que podem pensar és en una nit cràpula que finalitzava en un bar ben cutre i amb moltes llumetes a una carretera dels accesos a la capital. Qualsevol whiskeria o bar «amb tema» de la zona de l'anomenada Costa Fleming (els carrers residencials al nord del Santiago Bernabéu) té un nom amb moltes més aspiracions. Aquesta setmana la publicació d'una foto on Albert Rivera i Pablo Iglesias hi feien un café, aïllats de fotògrafs i curiosos, l'ha tornat a l'actualitat.
En aquells anys el bar Venus, nom que ha anat perdent força probablement per la incorrecció política que suposava, no era ni més ni menys que el bar per a l'ús exclusiu dels parlamentaris que hi ha a les golfes de l'hemicicle del Congrés dels Diputats. A la Transició, el bar dels diputats estava instal·lat al lloc anomenat salón de los pasos perdidos, que és una denominació d'un romanticisme total. A un extrem d'aquest saló hi havia els grans portalons que donen a les escales i als lleons de la carrera de San Jerónimo. Així, quan es produïa algun acte rellevant que exigia obrir la porta principal, havien de retirar les taules del bar i amagar la barra i cafeteres darrere d'unes cortines. Gens seriós.
Quan va arribar a la presidència del Congrés dels Diputats Gregorio Peces Barba, home solemne i rigorós que feia vestir de gala quan calia, va desmuntar el bar per instal·lar-lo en un edifici annex. Ell, que era fumador d'havans, va prohibir fumar a l'hemicicle per protegir les pintures i oferir una bona imatge als ciutadans. Revoltada la graderia, es va decidir habilitar com a bar, on es podria fumar, unes dependències situades a les golfes de l'hemicicle on només es podia accedir des de la darrera filera dels escons i d'ús exclusiu dels parlamentaris. Un raconet ple de fum, on es podia xerrar i fer la copa sense la presència de la premsa. De tan ambientat com era i atesa la seva pretenciosa decoració, fou batejat amb el nom de «bar Venus», com si es tractés d'un puticlub, amb perdó.
I com hi vàrem arribar en Lluís Falgàs i jo mateix? Doncs resulta que els mitjans on treballàvem no tenien despatx a Madrid i tota la feina la fèiem des de la sala de premsa del Congrés dels Diputats. Hi passàvem el dia, com si fóssim personal fix de la cambra. També havíem decidit que hi aniríem sempre guarnits amb vestit i corbata perquè així ens prendrien més seriosament. Finalment perquè, acabada la feina, anàvem a fer una copeta al bar de la rotonda de l'Hotel Palace, on els cambrers ens prenien per diputats catalans, cosa que mai vàrem aclarir perquè tampoc mai ens varen preguntar. Llavors aquest hotel gestionava els serveis de bar i restaurant del Congrés dels Diputats, inclòs el bar Venus.
Quan al Congrés es discutien les esmenes als pressupostos sovint les sessions s'allargaven fins a la matinada. En una d'aquestes ocasions, i essent molt minsa la concurrència de diputats, en Falgàs i jo vàrem tafanejar darrere una porta del darrer pis, per la qual els cambrers entraven al bar Venus. En treure el cap, el cambrer de servei, que habitualment era al Palace, ens va prendre pel que sempre va pensar que realment érem: diputats. Ens va saludar i ens va dir què volíem prendre. Crec que férem un gintònic (amb preu subvencionat) i el que sí que puc assegurar és que ens vàrem fumar un havà. Sortírem, per arrodonir-ho, directament cap a l'hemicicle, i abandonàrem la cambra resseguint la darrera filera. Ningú ens va dir res.
La foto d'en Rivera i en Pablo Iglesias es va fer al bar Venus. Hi està totalment prohibit fer fotos però la campanya electoral que ve serà tremenda i aquest n'és un exemple. Hi ha divisions d'opinions. Què és més real, es pregunten alguns: la conversa serena dels dos líders fent el café o les coses tremendes que es diuen públicament des de la tribuna del Congrés. Té dret la gent a saber el que passa en aquests espais reservats? Una cosa és certa, en aquest món en què ara vivim la privacitat és ja una cosa del passat.
