l 20 de setembre de 1519 sortia de Sanlúcar de Barrameda, comandada pel portuguès Fernando de Magalhanes, una expedició de 5 naus amb 239 tripulants en total. El seu objectiu era aconseguir arribar a l'oest conegut, bàsicament illes asiàtiques, fent-ho des de l'est. D'aquesta manera, la corona espanyola evitaria les limitacions de navegació imposades pel Tractat de Tordesillas, el qual dividia els mars entre Portugal i Castella. Llavors ja s'intuïa prou que la Terra era rodona.

Va quedar demostrat tres anys després, quan tornaren a la península només 19 supervivents de l'expedició (els desastres viscuts foren de tota mena) a la nau Victòria, comandada pel mariner de Getaria Juan Sebastian Elkano (Elcano en ortografia castellana en comptes de basca).

Exactament 500 anys després d'aquesta efemèride, el divendres 20 de setembre passat, jo em trobava a les dues de la tarda tal com havíem quedat amb uns amics madrilenys, sota la seva estàtua, davant de l'ajuntament de la vila (2.800 habitants amb alcalde de Bildu). Jo aquest aniversari el vaig conèixer una estona abans llegint el diari dalt de l'avió.

Absoluta casualitat. Va sortir de l'ajuntament una senyoreta, funcionària municipal, qui em va explicar que aquell dia no hi havia cap celebració prevista. Òbviament feia 500 anys de la sortida, però ells preferien celebrar la tornada. Encara restaven tres anys.

En el decurs de la conversa vaig comentar que el motiu de la meva visita no era la petjada de l'il·lustre mariner local, sinó dinar al cèlebre restaurant Elkano, fundat per Pedro Arregui, conegut com el príncep del «rodaballo». Aclarit això em va informar que els tres grans personatges històrics fills de la vila són Juan Sebastián Elkano, el modista Cristóbal Balenciaga i l'esmentat Pedro Arregui. A casa d'aquest darrer hi menjaria, de l'altre ja havia vist l'estàtua (a sota mateix parlàvem) i del tercer podria visitar el seu Museu. No em va donar temps. Balenciaga va néixer a la vila i és considerat el gran mestre de l'alta costura fins que es va tancar la seva «maison» de París a 1968 quan va veure venir que el «prêt-à-porter» no aniria amb ell. Essent íntim del matrimoni Woevodsky, s'instalava sovint a Cap Roig per inspirar-se i crear les seves col·leccions plenes de colors i motius florals passejant pel jardí botànic.

M'avanço cap al restaurant esperant els amics i en saludo el propietari, Aitor Arregui, successor del seu pare, Pedro, que va morir fa cinc anys. Mentrestant, vaig bevent un xacolí de Getaria, fruit de les vinyes properes i que per a mi està bé per fer un aperitiu, però excessivament àcid per un àpat sencer. Xerrem uns minuts. Ell segueix el llibre d'estil del pare, que fou dels primers a decidir cuinar el peix amb pell o aprofitar els caps. Tampoc cuinar mai un peix que no sigui de primera qualitat o proper, dues hores en cotxe el port més llunyà. Puc comprovar com prepara i explica als comensals d'una taula, amb tots els detalls, la seva tècnica de cocció i com són les diferents parts d'un «rodaballo».

Diguem que en qüestió de noms de peixos sempre hi ha discussions. El «rodaballo» és un parent més gros del nostre rom o rèmol. Més aviat és un turbot d'aquells que tenen unes taques com petxines i més rodonet. Hi posen al final una mica d'oli allat que en diuen «aigua de Lourdes» per evitar aquella salseta Orio estil donostiarra que mata sovint tots els altres sabors.

Arregui, que va ser futbolista professional a l'Alabès a segona i amb el Vila-real a primera, un lateral esquerre a qui deien «el gudari», ens té preparada una sorpresa.

Fa poc temps varen reobrir la casa mare, ara dita Elkano Txiki, el bar de la família origen de l'actual restaurant. Visitem la que fou petita botiga d'aliments de l'àvia convertida en bar pel pare quan aquest va tornar d'Alemanya on va treballar uns anys.

Fora, com tots els bars de la vila, hi havia una petita graella on la tradició manava que els pescadors hi podien coure alguns dels peixos que havien capturat, abonant al bar la beguda i aperitius. Fou en aquella casa on començaren amb el seu famós estil de coure el «rodaballo» amb carbó d'alzina. Avui ja han situat el restaurant entre els 50 millors del món a la famosa llista «The Best Restaurants». El que em sembla increïble és com una cosa tan senzilla feta sense secrets davant de tothom pugui ser única.