Blanquito Zurdito és l'alter ego del músic Lluís Figueres, que ha format part de nombroses bandes. Aquest diumenge (14 h) presenta un concert de petit format al bar restaurant La Tahona, de Girona, dins del cicle «De tapeo con...»

Blanquito Zurdito. Tot en diminutiu perquè és vostè persona modesta?

És per riure'm una mica de mi mateix. Els músics i grups de blues acabem sempre posant-nos noms en anglès, grandiloqüents... Volia trencar una mica amb això.

I esquerrà també ho és, observo. Els esquerrans són genis, com ara en Messi?

Els esquerrans som igual de bons o de dolents que els altres. Amb això dels esquerrans hi ha molt de mite, i amb els guitarristes encara més, com que en Hendrix era esquerrà, sembla que tots els altres haguéssim de ser una fava. I ja li dic que no és sempre així.

Però la vida la tenen més difícil, en un món pensat per a dretans.

Això és veritat. I ser esquerrà, per un guitarrista, sobretot quan comença, és una putada. Costa més trobar instruments, són més cars, n'hi ha menys... Si vas a una jam, hi has d'anar amb el teu instrument, perquè no pots compartir el de ningú més. Però he sigut sempre tossut. Era esquerrà? Doncs vaig tirar pel dret.

Per què va anar a viure a Irlanda?

No ho sé, a vegades a la vida fem coses sense motiu. Un amic hi va anar i me'n parlava molt bé, jo feia temps que tenia ganes de marxar i hi vaig acabar anant.

La cervesa no va influir en la decisió?

No, tot i que un cop ets allà també ho agraeixes

Què s'aprèn viatjant?

S'aprèn molt i de tot. Sobretot s'aprèn molt sobre un mateix.

Expliqui, expliqui: vostè què va aprendre?

Em vaig conèixer a mi mateix, fins aleshores jo pensava que em coneixia del tot i no era així.

En tornar, què va trobar?

Vaig tornar perquè després de sis anys en tenia moltes ganes, però després aquí tampoc no hi estava bé. És un cacau mental, no deixes de fer comparacions.

Un home i una guitarra: cal alguna cosa més?

Per fer música no cal gaire res, només que surti alguna cosa de dins. Sol amb la guitarra m'hi trobo bé.

Per què?

Per un repte personal, mai havia anat sol, i de fet no he abandonat els projectes amb bandes. Però jo vaig començar a cantar molt tard, i la millor manera d'aprendre és no tenir cap lloc ni cap company darrere el qual amagar-me. A més, quan vas sol pots tocar arreu, fins i tot en llocs petits.

Què tenen els llocs petits?

És el bolo més maco que hi ha, el que més es disfruta. La sensació de tocar en un lloc petit i tenir la gent just al davant és una passada, és molt intens i molt guapo. És on solen sortir les coses més interessants.