13 de octubre de 2019
13.10.2019
Diari de Girona
el boulevard

Història d'un pont

Avui, 25 d'abril i, abans, d'Oliveira Salazar, de qui descubreixo un final de pel·lícula gràcies a un taxista

13.10.2019 | 00:37
Història d'un pont

Els taxistes de Lisboa, almenys els que em toquen quan sovintejo la ciutat, prenen la paraula amb molta facilitat. Fa uns dies creuàvem el pont 25 d'abril, probablement la imatge més icònica de la capital portuguesa, una esvelta i poderosa construcció. Des del 1998 comparteix el protagonisme amb un pont més llarg, de 12 km incloent els accessos. Es el Vasco da Gama, al nord de la ciutat. Però el pont 25 d'abril és el que veuen cada dia els lisboetes, és el que defineix el seu paisatge. Segons em diu el taxista, es paga un peatge per entrar a Lisboa però no per sortir. No es pot anar molt de pressa. El seu terra enreixat provoca una original banda sonora. Al pont li van posar el 1968 el nom del llavors dictador portuguès, Antonio de Oliveira Salazar, primer ministre des de 1932!
Poques coses coneixia d'Oliveira Salazar fins que el taxista em va dir que precisament aquests mesos es compleixen 50 anys d'una història increïble amb Oliveira Salazar de protagonista i que demostra que la realitat supera la ficció. De fet, fa pensar en la trama de dues pel·lícules. Good bye Lenin, en què, sortint d'un coma d'anys, la família d'una dona de l'antic Berlín oriental li fa creure a aquesta, amb un muntatge que de fet és la trama de la pel·lícula, que el règim comunista encara existeix, malgrat que Alemanya ja s'ha reunificat. O el cas d'Ocho apellidos catalanes, en què enganyen una senyora malalta del cor de tarannà independentista, paper que fa Rosa Maria Sardà, fent-li veure que el referèndum de l'1 d'octubre va acabar de manera efectiva amb la independència de Catalunya per no donar-li un disgust fatal. Només que el cas d'Oliveira Salazar fou abans i era real.
A les nou del matí del 3 d'agost de 1968, el primer ministre Oliveira Salazar rebia la visita al jardí de la residència d'estiu a Estoril, als afores de Lisboa, del seu callista, Augusto Hilario. Amb el Diário de Notícias a les mans es va deixar caure sobre la cadira de roba, tipus director de cinema. Era una de les poques frivolitats o lleugereses que se li coneixien: per sistema en comptes de seure com la majoria de la gent a la butaca, sofà o cadira s'hi llançava. La poltrona era ben seva. Aquest cop va fer figa, la cadira va petar i Oliveira anava a terra, colpejant-se al cap. Malgrat que alguns marejos posteriors provocaren la preocupació immediata de la dona llavors més important de Portugal, Maria Jesús Caetana Freire, coneguda com Doña Maria o a governanta, la majordoma de tota la vida d'Oliveira (es deia que també alguna cosa més), l'estiu va continuar amb normalitat.
El 6 de setembre se'l va operar d'urgència en descobrir-se que tenia un hematoma al cap. L'operació va ser un èxit malgrat que uns dies després patia un atac i entrava en coma. La situació va portar al fet que, malgrat les resistències de la majordoma i d'un sector del règim, el president de la República, Américo Thomas, hagués de nomenar provisionalment un nou primer ministre, Marcelo Caetano. Però vet aquí que setmanes després del nomenament definitiu d'aquest, Oliveira Salazar despertava del coma, però amb les capacitats físiques i mentals disminuïdes. Dies després comunicava que estava preparat per tornar a la feina.
La guerra de nervis fou total. Caetano, que detestava Salazar, es va desentendre del tema. Ni el president de la República, que era un titella, ni absolutament ningú es va veure capaç de comunicar a aquell home tan rígid i autoritari que durant els dies que era en coma havia estat substituït per un altre primer ministre. No tan sols optaren per no dir-li, sinó per fer veure que tot continuava igual. Els metges li prohibiren la lectura de la premsa, escoltar la ràdio o veure la televisió perquè podia provocar un altre atac, malgrat que de tant en tant introduïen retalls de diaris o gravacions manipulades. Una tasca d'atrezzo i guió total. Els ministres, alguns d'ells ja cesats pel nou dictador, continuaven anant a despatxar amb ell. Presidia les reunions i signava els decrets. La premsa internacional es feia ressò d'aquesta situació, censurada a Portugal però divulgada boca-orella entre els atònits ciutadans. D'aquesta veritable pel·lícula en fa ara exactament 50 anys. Fins que després de 20 mesos de comèdia, el juliol de 1960, el senyor Oliveira Salazar traspassà. Ho torno a escriure: la realitat supera la ficció.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit