20 de octubre de 2019
20.10.2019

La Sagrada Família a tot gas

Essent escolà passava el raspall per pagar les obres, ara mercès als turistes és un negoci extraordinari

20.10.2019 | 00:32
La Sagrada Família a tot gas

De petit vaig ser escolà. No soc conscient de com va anar el meu accés a aquesta funció però probablement qualsevol posada en escena amb públic ja em cridava l'atenció. Una de les funcions de l'escolà, a més d'auxiliar el capellà a la litúrgia de la missa, era passar el raspall. És a dir, anar resseguint els bancs de l'església amb la caixa on els feligresos dipositaven els seus donatius. Evidentment no perdia l'ull de la condició d'esplèndid o garrepa del donants, gran part dels quals tenia perfectament identificats per raons de veïnatge. Un cop a l'any s'anunciava que la col·lecta d'aquell diumenge es dedicaria íntegrament a les obres del temple expiatori de la Sagrada Família. A més, a la fulla parroquial donava informació del destí concret de la recaptació d'aquell any: una columna, determinat part de l'absis, etc.
Aquell tema de les obres de la Sagrada Família em va interessar molt i com que era ja lector-devorador de diaris intentava trobar detalls de la fi de la construcció. Fins que vaig descobrir a La Vanguardia, que sempre dedicava la portada de colorets i un reportatge a la col·lecta anual, que la recaptació era més aviat modesta (això vaig interpretar entre línies) i que amb la mitja dotzena de pedres, que són les que es podien finançar i col·locar cada any, aquesta era una feina per segles com les antigues catedrals. De fet, a la fulla parroquial solia aparèixer una frasse atribuïda a Gaudí: «El meu client, Déu, no té pressa». El pensament que cap dels humans que en aquell instant vivíem al planeta veuríem acabar la Sagrada Família, em semblava terrorífic.
En aquells moments Gaudí, ni de bon tros, ni ell ni les seves obres, tenien el reconeixement i la popularitat de què gaudeixen ara mateix. En una excursió escolar que vam fer a Barcelona, visitàrem el Parc Güell i el trobàrem en un estat de conservació penós. Quan al 1976 es complien els 50 anys de la mort de Gaudí, atropellat per un tramvia, es començà a parlar força de l'artista. Els arquitectes més moderns i influents del moment, com Oriol Bohigas, afirmaven que s'havien d'enllestir les torres i la façana ja gairebé construïts del tot però sense tocar res més, doncs no hi havia més planells originals. Altres pensaven que s'havia d'acabar interpretant Gaudí. La majoria d'altres obres de Gaudí no eren vistables, atès que es tractava de cases particulars. Calia conèixer algun veí per veure l'interior dels pisos o passadissos. Així, visitant un amic, jo mateix vaig entrar per primer cop a La Pedrera quan encara era un edifici de llogaters, anys abans que fos comprada per Caixa de Catalunya.
És llavors quan comença a acceptar-se l'originalitat de l'obra de Gaudí. Sobtadament comencen a aparèixer per Barcelona legions de japonesos amb màquines de fotografiar al coll seguint la ruta de les façanes dels edificis de l'arquitecte i evidentment la Sagrada Família. Tot arran d'una exitosa exposició sobre Gaudí a Tòquio. Anys després vindran els Jocs Olímpics que difondran amb èxit arreu del món els elements identificatius de les obres de Gaudí.
Un temps abans vaig tenir l'oportunitat, any 1987 i de la mà de Francesc Sanuy, llavors delegat de la Generalitat a Madrid, de dinar, amb altres periodistes catalans, al restaurant Jockey de la capital, amb l'escultor Josep Maria Subirachs. Ens explicà que aniria a viure (ho farà durant els següents 20 anys) a un apartament dins de la Sagrada Família per encarregar-se de l'obra escultòrica de la façana de la passió. Aquell dia ens diu que a la Sagrada Família li queda encara uns cent anys d'obres per l'acabament.
Però amb l'arribada del boom turístic barceloní, la causa de la Sagrada Família ha vist la llum. Dotze mil visitants cada dia, més de 4.000.0000 per any pagant per entrar, com a mínim (sense audioguia ni pujada a la torre), 17 euros. Que són nets perquè no hi ha IVA, ja que tècnicament no es una entrada sinó un donatiu. En ser una fundació benèfica tampoc paguen impostos. Total, 50 milions cada any. Qui ens havia de dir que el turisme substituiria amb dimensions estratosfèriques la modesta col·lecta del raspall dels meus temps d'escolà. Tants calers remenen que ja s'anuncia la fi de les obres per al 2026. Com que la caixa no para d'omplir-se, pagant han regularitzat la seva situació legal amb l'Ajuntament (mai havien tingut llicència d'obres). Amb una mica de sort encara la veurem acabada!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook