«Envellint et fas més savi, però pel xassís és una putada»

Aurora Bertrana vivia al Barri Vell, com vostè. Se li fa present, pel barri?

La veritat és que no. He de confessar que la lectura d'Aurora Bertrana m'ha vingut molt tard. Per mi sempre havia sigut només la filla de Prudenci Bertrana. La vaig descobrir precisament en una petita col·laboració que vaig fer per a una edició de Paradisos oceànics. I em va fascinar.

Per quina raó?

Vaig entrar en un món sorprenent. El text del Paradisos és una meravella: delicat, poètic, evocador, respectuós amb la gent d'allà... Després vaig entrar en altres obres, com les memòries, que mereixen una reedició.

M'he capbussat en la seva biografia i he vist que a Suïssa feia un espectacle amb dues companyes que es deia «Trio de senyoretes». Era res sexual?

Ha, ha, és clar que no. Abans d'anar a Suïssa, es va moure un temps pels baixos fons de Barcelona i...

Ho veu?

No, home. Allà tocava el violoncel en tuguris, i després se'n va anar a Ginebra a estudiar música. Primer, tocava en una orquestra, fins que va conèixer un parell de noies i van formar el primer trio femení de jazz d'Europa. Els van oferir anar a tocar a París, però se'n va desentendre. Sempre deia que les seves dues dèries eren viatjar i escriure. De fet, es va casar amb un gran empresari amb l'esperança que això li permetria escriure.

Casar-se per conveniència és la millor manera de casar-se, encara avui?

Mmm... cadascú que triï els seus motius. Però l'Aurora es casa tot i que abans del matrimoni, ell confessa que està arruïnat.

Volia escriure i prou.

A vegades la voluntat d'escriure passa per damunt de tot. Segurament, per ser un escriptor de cap a peus, necessites un cert aire monacal. En el sentit de dir «em dedico a això» i la resta del món no existeix. Per això alguns no som escriptors de cap a peus... (riu). M'importen també altres coses.

Perjudica tenir un pare de tan alt nivell? Pensi també en Jordi Cruyff.

En general, crec que sí. En el seu cas és molt potent, la figura del pare.

Parla d'en Bertrana o d'en Cruyff?

De tots dos. Però encara se'n surt molt més bé la Bertrana, jo la posaria al mateix nivell que el seu pare. No sé si ella ho va percebre, en vida.

Per què ens atrauen tant els mars del sud?

Segurament perquè són lluny. I en aquella època ho eren molt més que ara, el viatge durava dos mesos. I d'allà en surt el que considero el primer llibre de viatges contemporani en català. Hi sortien fotos de dones indígenes mig despullades, cosa que en un llibre d'aquells temps era raríssim. Suposo que hi devia haver qui deia el mateix que ara en comprar el Play Boy: ep, jo el compro pels articles!

Quin és el seu mar del sud?

(S'ho pensa) Si haig de dir un lloc on sempre voldria tornar, un lloc que tinc mitificat, sens dubte Roma.

Parlant de mars del sud, Pepe Carvalho diu a «Los mares del sur»: «Els trenta anys és l'edat que l'ésser humà deixa de ser imbècil i a canvi paga el preu de començar a envellir».

Tal com estan les coses, potser avui en dia hauríem d'allargar una mica l'edat. El bo és que efectivament, a mesura que envelleixes et vas fent més savi.

Però envelleixes.

És clar, no et fot.

I és una putada.

Pel xassís és una putada envellir, sí.

Tornem a la Bertrana? Va escriure que la moral és una pura fórmula, una comèdia. Ho veu així?

No ho crec. És a dir, si entenem la moral com a valors íntims. No com el que en determinat moment estableix la societat, que aquí sí que hi hauria un punt de comèdia.

S'hauria sentit atret per Aurora Bertrana?

Haig d'anar amb compte amb vostè, que em vol treure un titular...

Vinga, va, digui una cosa com «Aurora Bertrana em posa calent».

(Riallada) M'atrau com a dona forta i intel·ligentíssima. I com a escriptora.

I físicament?

El meu estil és un altre.