Joan Masdéu va liderar Whiskyn's des dels inicis, i el 2010 va emprendre carrera en solitari. Ara que fa 25 anys de la publicació del primer disc d'aquell grup, Masdéu en revisa les cançons més significatives a «La flor del panical». El presenta divendres a Platea (entrades a www.latornada.cat)

Fart de produir per a altres artistes, ara vol ser vostè el protagonista?

Mai no he deixat de fer música. Aquesta vegada revisito cançons meves de molts anys enrere, que van quedar en un calaix el 2009, quan Whiskin's va plegar. Ha fet falta la perspectiva que dona el pas del temps perquè neixessin les ganes de tornar a apropar aquestes cançons.

Però diferents.

És que la gent que volgués sentir-les de nou tal com van ser gravades ja té els discs de Whiskyn's. El repte era agafar aquests temes i passar-los pel sedàs, despullar-los. Demostrar que són cançons que segueixen vives. I tenia l'espina clavada d'interpretar-les en petit format: una guitarra, una melodia i una lletra.

Què troba a faltar de ser músic de Whiskyn's, jove i sense preocupacions?

No trobo a faltar aquella època, perquè la vaig poder viure. És el que em tocava viure en aquell moment, i en guardo molt bon record. Però a la vida res és per sempre, els grups de rock són més efímers que moltes altres coses. Excepte els Stones.

Tornaria enrere?

No, ara em toca viure el present. Van ser 17 anys de Whiskyn's, 9 discs i més bolos dels que pensàvem fer quan vam començar. Preparant el disc m'he trobat amb imatges, visuals o no, que no havien tornat al meu cap. Això és molt bonic, però la nostàlgia ho és només fins a cert punt.

La flor del panical és maca, però punxa.

Com tot a la vida. És una planta abrupta, molt polièdrica, amb una flor molt bonica. I amb propietats medicinals. Però amb unes punxes que déu-n'hi-do. Barreja la bellesa amb aquest caràcter. En castellà en diríem cardo borriquero. I és també el nom d'una rondalla que ens explicava la nostra padrina al meu germà i a mi.

Els contes de la padrina són eterns.

Amb el temps m'he adonat que les rondalles de la padrina han anat traient sempre el cap en les meves cançons, deu ser una manera inconscient de buscar sempre l'origen, la infantesa, d'allà on venim.

A quants cossos ha fet d'interventor, com es diu a «Trens d'alta velocitat»?

En els que he pogut (riu). En els que m'han deixat. Alguns deixen més empremta que altres.

Què provoca que el cor li faci figa, com diu en un altre tema?

Moltes coses. Ara mateix, la situació política. Soc del 74, i pensava que el que m'explicaven els meus pares jo ja no ho viuria, però sembla que anem pel camí. Em fa fer figa al cor la situació totalment antidemocràtica que estem vivint.

Com acabarà?

No ho sé. Segurament ens quedaran només les coses que no ens poden prendre aquests jutges, les coses que depenen únicament de nosaltres, les que només habiten a dins nostre. Malauradament,

«Que la nit no acabi, que no surti el sol...». Continua essent home de nits?

He, he, afortunadament les nits van acabant. Tot té el seu moment i a 45 anys, les nits... hòstia, es descansa molt bé. I que bé, veure sortir el sol sense ressaca (riu). Estàs uns quants mesos descansant a les nits i de cop et lleves i et notes estrany i dius «què em passa? Ah, sí, que no tinc ressaca».