Fanàtics del peatge

La qüestió és que en arribar al peatge de Burgos em vaig trobar amb un paisatge insospitat. Les cabines de peatge estaven essent demolides per uns operaris. En arribar a Roa, on dinaria, el cambrer del restaurant em va informar que feia uns mesos que havia arribat al seu termini la concessió de l'autopista AP-1. Ja estava en mans del ministeri de Foment. La mateixa nit s'aixecaren les barreres, ja inútils. D'això en fa exactament avui un any. A continuació el ministre del ram, Àbalos , va comunicar que la nova política del govern seria la de fer-se càrrec de totes les autopistes quan acabessin les concessions i no allargar-les com s'havia fet durant un temps. Es feia a canvi de construir més carrils, nous accessos o pactar gratuïtats en alguns trams per descongestionar altres vies. Això darrer ho hem conegut a l'AP-7, per exemple, a les comarques gironines, on la gestió històrica de la conversió de l'N-II en autovia ha estat un escàndol. Algun dia l'acabaran.

Tot arriba. També a les autopistes del territori gironí. En data recent, el Diari de Girona informava que el 31 de desembre de 2019 la concessionària retornarà a l'Estat el traçat de l'autopista de peatge que va de l'Hospitalet de l'Infant fins a Alacant. Un any i mig després, el 31 d'agost de 2021 li arriba el termini al tram que va des de terres tarragonines fins a la Jonquera. I aquí hi entrem plenament. Ai, però la joia no és plena.

Quan ja acaronaven sentir-nos tan a prop de ser amos de l'autopista i anar-hi de franc, ens trobem que el Govern espanyol ha dit que volia obrir el debat del finançament del manteniment de les autovies que en té tota la responsabilitat (n'hi ha de titularitat autonòmica i altres que semblen gratuïtes però tenen un peatge dit a l'ombra, és a dir, es paga un cànon per pas de vehicles a canvi que les constructores paguessin l'obra). Sembla que això costa 1.200 milions d'euros l'any, més 2.000 per posar al dia les autovies que les tenen molt deixades. Això vol dir una mena de peatge tou, o un impost. Ja veurem, però alguna cosa inventaran.

Tot sigui per evitar als gironins que perdem el costum de practicar el noble art de pagar peatges. Gràcies. Quin disgust si no poguéssim passar per les cabines. No és tot un detall que l'alternativa eficient a l'autopista de peatge AP-7 de Girona a Barcelona, sigui... una altra autopista de peatge? La del Maresme. De què ens queixem aquests gironins si tenim encara més opcions. Que no és maco resseguir el Montseny o travessar tot els pobles del Maresme per l'N-II. Aturar-se al port d'Arenys o a l'Hispania de Caldetes de les germanes Reixach. O com feia d'infant amb els meus pares, quan no hi havia autopista de cap mena tot baixant de Barcelona, i fèiem mig camí, a l'Hostal del Bé de Tordera o a cal Coix perquè ja no podíem aguantar més dins del cotxe i teníem gana.

Fa uns estius, explicava aquesta situació a un amic madrileny que passava uns dies a la Costa Brava, afegint-li que l'afecció a pagar ens ve de 1969 quan es va inaugurar la primera autopista a tot Espanya. Montgat-Mataró, que costava 25 pessetes. Ara bé, com que veníem d'esmorzar a plaça nova de Palafrugell i circulàvem per l'avinguda del mar, amb quatre carrils i separació, que uneix la vila amb Llafranc i Calella em vaig permetre dir-li que la primera i a més gratuïta és per la que passàvem en aquell moment. Construïda per la Diputació de Girona, essent President Joan de Llobet Llavari.

El que resta sempre a la memòria és l'obra ben feta. Va dir l'amic de Madrid: « Obras son amores y no buenas razones». Doncs això.