08 de desembre de 2019
08.12.2019
Diari de Girona
el boulevard

La Constitució a l'oblit

08.12.2019 | 06:00
La Constitució a l'oblit

El 6 de desembre de 1978, divendres en va fer 41 anys, jo en tenia 19 (per tant, els números estan fets aviat) se celebrava el referèndum constitucional. Mort Franco i encetada la Transició, s'havia aconseguit legalitzar els partits polítics i celebrar eleccions democràtiques. Aquestes vingueren d'una manera insòlita. El Rei i el seu president, Adolfo Suárez, governaven utilitzant les lleis vigents que eren les del règim franquista i que prohibien l'activitat política democràtica. El fet és que aconseguiren que els «procuradores en cortes y consejeros nacionales», equivalents a diputats i senadors, es fessin un «harakiri», aprovant la llei de reforma política que legalitzava els partits polítics i els permetia presentar-se a les eleccions. Immediatament es va decidir redactar la Constitució.
Me'n recordo, d'aquell dia. Per dues raons. La primera és perquè jo votava per primer cop. La majoria d'edat legal estava establerta als 21 anys, però unes setmanes abans un decret del Govern la rebaixava als 18. Un vespre es va anunciar per sorpresa aquest canvi (en vaig parlar de passada fa un temps) quan un grup de periodistes gironins, els quals ja m'havien acollit generosament com un més de la colla, assistíem a un sopar a un restaurant proper a l'aeroport. Per celebrar-ho, decidiren que hauríem d'anar a un local proper on, fins aquell moment, no hi entrava per menor d'edat: un bingo. No fou fàcil entrar. Només la pressió ferma del president de l'Associació de la Premsa, Manuel Bonmatí, ho feu possible. L'autoritat del senyor Bonmatí, corredor de comerç, amb l'argumentació que el desconeixement de la llei no alliberava el personal del bingo del seu acompliment i la petició que el posessin al telèfon a la Guàrdia Civil local, fou de gran eficàcia. Regada amb xampany la meva majoria d'edat, només restava votar.
La segona raó correspon a la faceta pràctica de la vida i entendran perquè en recordo els detalls. Estàvem fent un recorregut pels col·legis electorals de la ciutat per fer fotografies i recollir anècdotes pel diari de la jornada electoral quan vàrem arribar a les escoles de Montjuïc. El president d'una de les meses electorals era Joaquim Nadal i Farreras, que uns mesos després seria escollit alcalde de la ciutat. Demanàrem poder trucar per telèfon a la redacció del diari i donar el «parte». En Víctor Gay, redactor en cap, em va informar que acabava d'arribar un escrit de Madrid en el qual l'empresa autoritzava que, des del primer de gener immediat de 1979, l'avui director del Diari de Girona i jo mateix entréssim com a personal fix i amb la categoria d'auxiliars de redacció a la plantilla de Los Sitios, capçalera heretada per aquest diari. El paper definitiu encara va tardar alguns mesos però el cert és que ens devem trobar ja amb 40 anys cotitzats (ja que la mili no em compta). Amb entusiasme i sense protestar. Ja veurem amb què ens trobem però aquell dia de la Constitució fou prou positiu.
El mateix entusiasme amb el qual jo vaig votar és amb el que ho feren una immensa majoria de gironins. Més que a molts altres llocs. La circumscripció catalana amb més participació i vots afirmatius. Quatre punts per sobre del conjunt de l'Estat en vots favorables a la Constitució (92,1%). Vaja, com ara.
Déu-n'hi-do com ha canviat tot plegat. I és que la Constitució, a més de la democràcia parlamentària, incloïa una dimensió social molt potent i preveia la pluralitat territorial impulsant la redacció d'un Estatut d'autonomia. Fins i tot la ciutat de Girona decidiria donar uns anys després el nom de plaça de la Constitució a l'espai recuperat per la demolició de l'antiga fàbrica Grober i altres equipaments industrials davant de l'església del Mercadal. A Francisco López, reconegut escultor realista, li fou encarregada una figura d'una nena asseguda, prenent com a imatge una gironina nascuda el mateix 6 de desembre de 1978. Avui la Constitució s'ha quedat sense plaça, no sé si per Constitució, per espanyola o per tot plegat, rebatejada com a U d'Octubre.
Què li va passar a la Constitució? Doncs que senzillament amb el pas dels anys, l'Estat, el sistema, gran part del món polític, els poders econòmics, etcètera, varen veure que els sortia molt més a compte incomplir-la. I no passa res. Els drets socials són, en bona part, paper mullat. Pel que fa a l'autonomia, què hem d'explicar que no se sàpiga? Això sí, alguns s'omplen la boca de constitucionalisme i el Tribunal Constitucional els segueix el joc. Posats a dissimular, almenys divendres, a Madrid, podrien haver fet una celebració oficial una mica creïble.
Amb una interpretació justa i generosa de la Constitució, no estaríem en aquest parany.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook