L'escriptor i polític escalenc Rafel Bruguera presenta divendres a l'Alfolí de la Sal del seu poble, «Martí Rouret», la biografia del mestre i polític republicà, també de l'Escala, gran amic de Companys i sotssecretari de la Presidència (1936-1939), que va morir l'any 1968 a l'exili, a Mèxic

Per què està tan encaparrat a rescatar la memòria històrica?

No sé si és encaparrament. Tot va començar a partir que vaig investigar el consell de guerra a què van sotmetre el meu avi. A partir d'aquí em va començar a interessar aquesta època de la república i la guerra. I sobretot personatges de l'Escala, tot i que no només he fet això.

Se'n va sortir bé, l'avi?

El van condemnar a 30 anys, després li van rebaixar a 20, i finalment en va estar empresonat cinc i mig. Simplement per ser milicià i d'esquerres, perquè per l'edat ni tan sols va anar al front. Va ser la primera persona que els nacionals van detenir en entrar a l'Escala. Va deixar una llibreta titulada « Narración verídica» on explicava el consell de guerra. Uns quants dels que van jutjar amb ell van ser afusellats.

Com arriba d'aquí a en Rouret?

Quan el 2015 vaig ser diputat al Parlament, com que ell havia sigut el primer diputat fill de l'Escala i jo era el segon, vaig voler fer un article sobre la seva etapa parlamentària. Va ser secretari primer del Parlament quan Companys n'era el president, aquí va néixer la seva relació. Anava trobant informacions, i em vaig anar animant.

Quant de temps li ha portat?

Quatre anys, però interromputs. Això d'estudiar persones em crea una mena de síndrome d'Estocolm cap al personatge. Així que de tant en tant, guardo els papers un temps en un calaix.

Què ho fa que a l'Escala hi hagués tant d'anarquista i tant republicà?

Crec que és influència de la pesca. Pel tipus de feina i la mentalitat del pescador, és gent que està moltes hores a la taverna, i, per tant, era un sector procliu a les tesis anarquistes, republicanes en general.

Què destacaria d'en Rouret?

Era un home atractiu, amb do de paraula, que sabia conquerir, no només la gent sinó també les senyores. I amb gran ambició política. Políticament va tenir càrrecs molt importants, ja que Companys el va tenir sempre com a home d'absoluta confiança, era la seva mà dreta.

Va morir a Mèxic. Déu-n'hi-do com ens van acollir aleshores i com acollim ara els immigrants.

És una gran paradoxa, i una gran lliçó de la qual hauríem d'aprendre. No només Mèxic, però sí especialment, ja que sempre va reconèixer la legalitat republicana. De fet, quan l'any 1954 Tarradellas és elegit president a l'exili, es fa l'ambaixada espanyola a Mèxic. O sigui, Tarradellas va ser elegit en territori espanyol.

Sembla que els exiliats d'aquells anys ho eren realment per salvar la pell...

(Riu) Segurament si ho pregunta a algun dels actuals, també dirà que és per salvar la pell... però són pells diferents. Si en Rouret s'hagués quedat a París amb en Companys, hauria acabat com ell. En va marxar el dia que entraven els nazis.

Aquells exiliats vivien en un palauet i sense treballar?

No, no, s'ho van passar força malament. Potser els que eren rellevants en el món de la cultura o la ciència tenien privilegis, però també havien de treballar. La precarietat era absoluta, el 1939 fins i tot van anar tots a la verema.

Ha canviat molt, l'exili.

Ha canviat molt, sí (riu).