13 de desembre de 2019
13.12.2019
Jordi Nopca. Escriptor i periodista

«Vaig pel bon camí, per anar perdent les il·lusions»

13.12.2019 | 00:08
«Vaig pel bon camí, per anar perdent les il·lusions»

El periodista Jordi Nopca va guanyar el premi Proa de Novel·la amb «La teva ombra», la història de dos germans amb semblances i discrepàncies en allò sentimental i professional, situada a la Barcelona actual


Tots tenim una ombra que ens molesta?

No només una, en tenim unes quantes, i generalment estan totes actives.

Les dones que interpreten música clàssica «el posen»?

A mi personalment no m'ha passat. Però la violinista de la novel·la serveix per posar un contrapunt a un dels temes del llibre, que és la música electrònica. Aquesta noia sí que genera una atracció cap als dos protagonistes.

Actualment la fidelitat està sobrevalorada?

Mmm... aquesta pregunta és molt tramposa (riu). No m'atreveixo a contestar-la. Puc donar aquesta resposta?

I tant. No voldria posar-lo en un compromís.

Ha, ha, exacte.

I els premis literaris, estan sobrevalorats?

De premis n'hi ha tants que se'n podria fer una tesi doctoral. Però com que ja fa temps que he deixat la universitat, no m'atreviria a pontificar sobre el tema.

Barcelona és també protagonista, al seu llibre. Defineixi la seva ciutat.

La Barcelona d'aquest llibre és una Barcelona dels marges, que se situa a la frontera entre la ciutat i l'Hospitalet. Però, a més a més, és la ciutat dels festivals, és a dir, que es transforma durant uns dies i després torna a la normalitat. I és també una ciutat en transformació a causa de la crisi.

I la seva Barcelona?

També és fins a cert punt una Barcelona marginal, però en lloc d'estar a la frontera amb l'Hospitalet estic a l'altra punta, a Nou Barris. Conec els dos extrems, perquè vaig viure molt de temps on viuen els dos protagonistes, vull dir allà mateix, al mateix pis.

Viure a cals pares és una opció de vida per a molts joves, avui?

Desgraciadament s'ha tornat l'única opció viable. El món és tan complicat i costa tant espavilar-se, que en una ciutat com Barcelona, gairebé és impossible trobar pis. Ni tan sols de lloguer, eh?

Com són els catalans d'entre 30 i 40 anys?

Actius, vull dir que encara tenen il·lusions i esperances. Però al mateix temps els veig inconstants i amb una incapacitat bastant marcada per fer plans de futur, és a dir, per consolidar res. Potser laboralment se'n surten, però emocionalment -almenys els personatges d'aquest llibre- estan bastant ferits.

I vostè? Encara té il·lusions i esperances?

Jo estic en el bon camí, per anar-les perdent.

Al llibre la música hi és molt present. Es pot viure, sense música?

La resposta a aquesta pregunta la tinc claríssima: no. He crescut amb música des de ben petit, això vol dir que m'ha estimulat. En tots els sentits, vull dir. Estèticament, per descomptat, però també vitalment. Sense tota la música que m'ha acompanyat al llarg de la meva vida, probablement avui no estaria aquí. La música ha sigut una ajuda. Música i literatura han sigut la meva vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook