15 de desembre de 2019
15.12.2019
Diari de Girona
el boulevard

La Cimera del Clima

15.12.2019 | 00:25
La Cimera del Clima

He aconseguit una acreditació de convidat per a la Cimera del Clima, COP25, que s'ha desenvolupat a Madrid. Quan escric aquest article continuen debatent una possible resolució final. El més important, em diuen, és el compromís i termini de reducció que s'assoleixi sobre generació d'activitat contaminant per part dels països assistents. De moment aquests dies he aprofitat per voltar per les instal·lacions, organitzades amb motiu de la cimera de Madrid, que en realitat s'havia de fer a Santiago de Xile. Els disturbis i esclat social arran de l'augment de preus del transport public xilè ho van fer impossible. Avanço ja que el dia que hi vaig anar no hi havia rastre de la carismàtica Greta Thunberg, l'activista ecològica adolescent, encertat símbol de la preocupació de les noves generacions pel futur del planeta superada pel xou mediàtic, com li va passar a Teresa de Calcuta. Tampoc dels germans Roca, que ja havien recollit els estris i tornat a Taialà després de servir un meditat i simbòlic menú als caps d'estat i de govern.
On sí que ha estat un èxit és en el sector hoteler i de la restauració madrileny. No hi havia ni una habitació lliure. Els restaurants també gaudien de gent de tot el món. Els delegats de la Cimera del Clima són polítics, científics i diplomàtics; també gent de les empreses de l'anomenada economia verda, representants d'associacions, de col·lectius afectats o minories ètniques. A la nit fan igual que qualsevol delegat de la fira del ram que sigui arribat a Madrid: surten, xerren, mengen, beuen i alguns es torren, lliguen o van de meuques. Amb un ràpid recorregut per la cimera arribaves a aquesta conclusió. Hi havia l'assemblea política i de personalitats d'una banda, també molts col·loquis i taules rodones, però a més una important fira de mostres. D'una banda, comercial, amb tota la indústria i productes destinats a lluitar contra els efectes del canvi climàtic i la contaminació. Pero també una mena de fira de turisme amb un estand d'hotels zero contaminants o una tribu centre-americana exhibint la seva vestimenta de gala.
De cop vaig veure un moviment, molt de seguidici. Davant meu em vaig topar amb Al Gore, vicepresident dels Estats Units amb Clinton i que va perdre (o li varen robar) les eleccions presidencials del 2000 per unes paperetes anul·lades a l'estat de Florida que de fet li donaven la victòria enfront de George Bush. Quan feia unes setmanes que recomptaven, el Tribunal Suprem va donar per 5-4 la victòria a Bush per no podrir el tema. Uns mesos després l'home va desaparèixer una temporada. Va llogar tot un mes una casa a Tamariu. I quina casa! La finca La Musclera, construïda pel coronel Woevodsky, de cap Roig, per encàrrec de Lord Islington, governador de Nova Zelanda. Ho feu amb molta discreció. Tanta que un dia Al Gore passejava per Llafranc i va comprar un gelat. Una estona després el cambrer em comentava «ha vingut un tipus que semblava l'Al Gore». I tant, era ell. Gore, l'endemà, ja estava xerrant amb el palafrugellenc Joan Cortey al Mas de Torrent. L'estada el va refer. Es va dedicar a fer d'apòstol del canvi climàtic. Va guanyar un Oscar amb el seu documental Una veritat incòmoda i li donaren el Premi Nobel de la Pau. Viu com un marajà donant conferències i fa cara i panxa de ser «de vida».
Vaig fer per escoltar-lo. Té un discurs clar i no s'enreda. En acabat, en una sala adjunta, hi ha un col·loqui on salten xispes. No soc un expert però entenc que hi ha consens sobre l'augment artificial, per la combustió que fem de materials, dels nivells del CO2, el diòxid de carboni, essencial per a la vida i que de forma natural en retenir els raigs solars produeix l'efecte hivernacle i assegura la temperatura que ens permet sobreviure. A partir d'aquí hi ha qui pensa que els efectes actuals són evidències suficients per validar els pronòstics més dramàtics. Per altres, potser no va tan depressa i això afavoriria que algun dia la tecnologia ho resolgui. Igual que les ciutats al segle XIX varen evitar el col·lapse per excessos de fems de cavalls o la manca de clavegueram. O com va dir un senyor de València, negacionista, al col·loqui. Resulta que ara es pot menjar una paella a la porta de la seva barraca de Sueca, a la Ribera Baixa, sense ensumar totes les deixalles del poble quan, fa uns anys, sense planta de reciclatge, això era impossible. Quin nivell. Me'n vaig a sopar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit