Mateu Ciurana, radiofonista i director de diversos curtmetratges, debuta en la novel·la amb «La copa de Caldes», una història que es perllonga durant vint segles, amb Caldes de Malavella com a centre, i amb sant Pau, el Sant Greal i els nazis de protagonistes.
La copa de Caldes. Sona a nom de club de carretera a l'N-II.
No, en absolut. Però està ben vist, perquè a la novel·la hi té un pes important la Via Augusta, un camí que rigui's vostè del corredor mediterrani que volen fer.
Hi havia senyoretes als marges?
Segurament hi havia lupas, com en deien en llatí. D'aquí ve el mot lupanar.
De què li ve ara escriure? En castellà diuen zapatero, a tus zapatos.
I esperi, que l'any vinent vull fer teatre. Soc un tastaolletes militant. Sempre he tingut la sensació d'ocupar un lloc que no em toca, tinc cert complex d'impostor. He sigut sempre periodista sense haver-ho estudiat, escric un llibre sense quasi tenir estudis, faig cinema i si em diuen director, em fa vergonya...
Si en cinema fa curts, en literatura no hauria d'haver escrit un conte?
Precisament he escrit la novel·la perquè la història que volia explicar no m'entrava en un curt. I com que no tinc pressupost per rodar un llargmetratge, he escrit una novel·la. Però procurant que no sembli el guió d'una pel·lícula.
A més a més, vostè és un dels protagonistes. No és molt narcisista?
Sense cap mena de dubte, m'agrado molt. En la segona part del llibre, soc jo, com a personatge, qui explica la història. Encara que tot el llibre pugui ser inventat, jo soc de veritat, que consti.
Se'l nota versat en temes religiosos. Va a missa?
He, he, no crec que les meves creences interessin a ningú.
Com que no? A tothom.
Diguem que jo tampoc no crec en el Déu en què no creuen els que no creuen en Déu. Però no m'amago de tenir una formació catòlica i, per tant, la religió compta en mi. De llarg, la millor assignatura que he cursat a la meva vida era Història Sagrada, a càrrec de l' hermano Francisco. Jo flipava.
Creu que aquells tretze descamisats bevien vi en un calze d'or?
Segur que no, devien beure en simples gots de terrissa. Així és el de la novel·la, i per tant és molt més real que el mític Sant Greal. Ara bé, el Greal no té cap valor, ni cap poder... però és el Greal. El que convé és que desaparegui.
Tants segles de recerca per això?
El mateix Himmler va anar fins a Montserrat buscant-lo. Si els nazis el necessiten, millor que no existeixi.
Li interessa sant Pau?
Sant Pau és un personatge interessant. Va col·laborar en la lapidació del primer màrtir cristià, sant Esteve. Era un perseguidor de cristians a qui, camí a Damasc, Jesucrist el va fitxar per a l'organització amb més èxit dels darrers 2.000 anys: l'Església catòlica.
Un gran fitxatge, un galàctic.
Molt bon fitxatge. Sant Pau té la fe del convers. El trobo interessant, per això l'he fet venir fins a Caldes.
Vostè ha caigut mai de cavall?
Mai he presenciat un fet prou prodigiós, ni he tingut cap revelació, ni res de tot això que queda tan maco a les pel·lícules. I això que m'encantaria.
En aquestes dates naixia Jesús. Què li diria?
Segur que no va néixer a l'hivern, els pastors es fotrien de fred. A Jesús el seguien una colla de dones i una colla d'homes, i a mi m'interessen més les dones. Quan el van crucificar, els homes van fugir i les dones es van quedar a fer-li companyia.
Potser els homes tenien feina...
Sant Pere i tota la patuleia eren una colla de masclistes. Només ha de pensar que quan Jesús cura la sogra de sant Pere, la dona s'aixeca del llit per fer-los el sopar.
Potser per això la va curar.
Ha, ha. El que és segur és que Jesús de Natzaret és un personatge del tot desconegut per les noves generacions. I val la pena conèixer un tio capaç de convertir l'aigua en vi, de caminar sobre l'aigua, de ressuscitar gent...
