Mariola Membrives presenta demà al Sunset Jazz Club, a Girona, el seu disc «Lorca, Spanish Songs», un àlbum que recull les Canciones populares españolas que Federico García Lorca va recopilar durant deu anys.

Anda jaleo, nos vamos al tiroteo.

Ha, ha. Tingui pietat, que estic una mica constipada.

Una cantant constipada? I just abans d'actuar a Girona?

Ja quasi m'he recuperat. Em penso que m'han baixat les defenses perquè he estat treballant molt.

Un constipat per excés de treball és un bon constipat.

Sí... bé... vale... mirat així...

Tal com estan les coses, serà ben rebuda aquí la música tradicional espanyola?

Crec que sí, fins ara ha sigut molt ben rebuda. No és un missatge polític, en aquestes cançons, qui parla és el poble, la gent, els camperols. I tanmateix, per mi és música identitària, perquè em recorda la meva àvia i les dones de la meva família.

Aquesta música sí que ve de baix, no com altres coses?

És clar. Per això Lorca va dir que l'estudi del folklore l'havia fet com a poeta, però deixant la veu als camperols.

Jo també recordo la meva àvia cantant alguna d'aquestes cançons... tot i ser analfabeta i no parlar una sola paraula de castellà.

Que maco. No em digui. Que preciós. És que són cançons molt especials. Per exemple, la d' Anda jaleo, amb què ha començat l'entrevista, tant servia per jugar com per la guerra, ja que la cantaven els milicians. O Las tres morillas, que té més de cinc segles.

I és una absoluta meravella.

De fet, va ser modificada. En la versió original no es convertien al cristianisme, i això no era políticament correcte.

Què suposa que aquestes cançons fossin recuperades per García Lorca?

Els confereix una força especial. Aquestes cançons no les tria una multinacional, és el poble qui decideix fer-les perviure. Per mi són un vehicle que em porta a un lloc ancestral, Lorca va ser el catalitzador.

García Lorca és diferent de tothom?

Sí. Per mi, més que una persona, Lorca és un ens. Una cosa màgica. Es diria que els seus versos existeixen abans que tot, que són part del poble.

Impressiona saber que aquests temes els han cantat La Argentinita, Imperio Argentina, i tantes altres?

És clar que sí. Per això he volgut respectar els arranjaments que va fer en Federico i transitar pel so més folklòric, més de la terra. Les cançons de la terra ho uneixen tot, les coses anirien millor si cantéssim tots alhora.

Las flores no valen nada, lo que valen son tus brazos cuando de noche me abrazan. L'acusaran de masclista, cantant això!

(Riu) Sí, és clar, moltes d'aquestes lletres es poden considerar masclistes, el mateix flamenc té lletres molt heavys en aquest sentit. Però s'han de posar en el seu context. De tota manera, aquest fragment que m'ha dit, també el podria cantar un home a una dona (riu).

«Vivimos tiempos extraños», es titula un tema. Encara els vivim?

Vivim temps molt estranys i durs. El sistema promet el que mai dona, i és molt difícil viure amb això. Però alhora crec que hi ha esperança, perquè veig molta força en la gent.