Mimosa, cua de guineu, boca de dragó, ungla de gat, espantallops o roldor són alguns dels curiosos noms de plantes que recull l' Herbario de Plantas Silvestres que acaba de publicar Larousse, segona edició d'un compendi original de 2009 que descriu i recull les singularitats de 275 espècies botàniques.

Els autors d'aquest herbari, Pierre i Délia Vignes, expliquen que l'objectiu de la seva obra «no és poder identificar totes les plantes que trobem durant una passejada campestre», ja que les plantes descrites al llibre només pertanyen a una única branca de la botànica, la més evolucionada del regne vegetal, les fanerògames, és a dir, les plantes amb flors i llavors. Però tampoc hi ha totes les fanerògames perquè, segons els seus autors, un recull de totes de fanerògames de l'Europa mediterrània i continental «necessitaria almenys 15 volums del gruix d'aquest llibre», que té 568 pàgines.

Per això, el llibre, que recull les plantes amb llavor i flor més representatives amb presència a Europa, obvia totes les plantes sense flors: algues, líquens, molses, falgueres i equisets, així com els fongs, que no tenen clorofil·la.

En total, els autors han tractat 135 famílies botàniques a partir d'aproximadament 400 espècies, totes il·lustrades i reproduïdes amb làmines pràcticament a mida real, de les quals 275 han merescut una representació íntegra i un text descriptiu que detalla a quin tipus biològic pertanyen, quina mida mitjana tenen, a quina altitud creixen, en quin mes floreixen, com és el seu hàbitat i com es diuen en castellà, català, euskera i gallec.

Una de les coses que més criden l'atenció són els noms populars de les plantes que apareixen en el llibre, acompanyats pel seu nom científic en llatí.

«El significat dels noms pot ser desconegut, incert, absurd o trivial en un primer moment. En altres casos, és sagaçment descriptiu o poètic, i pot recordar relats mitològics estranys. Més d'una espècie s'ha descrit paral·lelament amb noms diferents per botànics originaris de diferents països», aclareixen els autors.

El conservador de l'Herbari de Jaca, Daniel Gómez, que escriu el prefaci de l'edició espanyola d'aquest llibre, explica que «els noms vernacles de les plantes solen tenir diferents i múltiples denominacions a la nostra geografia en les seves llengües variades». Tant per al castellà com per al català, l'euskera i el gallec, el llibre ha triat els noms considerats d'ús més habitual o més estesos.

Sobre la mimosa ( Acacia dealbata), els autors expliquen que l'origen del nom és fruit d'una sèrie d'errors i una inadequada utilització del terme, i que als arbres se'ls han atribuït noms comuns que han donat lloc a una gran confusió.