olts rellotges de sol que veiem a les façanes de vells edificis venen acompanyats d'inscripcions en llatí, n'hi ha una notable col·lecció. Ja bé siguin frases dels autors clàssics o simplement traduccions al llatí. Sempre al voltant de l'inexorable pas del temps. Algunes són tremendes, recorden a la humanitat que la vida és limitada, com la que, al·ludint les hores, diu: Omnes feriunt, ultima necat (totes fereixen, la darrera mata). O la que reclama no perdre ni un minut: Carpe diem (viu el moment), d' Horaci, avui de la màxima popularitat (la frase, no pas Horaci). Sempre m'ha commogut per breu i exacte: Tempus fugit (el temps s'escapa), treta d'un vers de Virgili.

Tot això ho escric un punt impressionat perquè el proper dimecres, en encetar el nou any, haurem liquidat el 20 per cent del segle XXI. Sobretot perquè, malgrat que en aquests 20 anys he viscut moltes i moltes coses, recordo amb exactitud què vaig fer el 31 de desembre de 1999.

Com si fos ahir. El dia 31, després de dinar a casa, tot veient per la televisió l'arribada de l'any nou a Sidney (Austràlia), la meva mare i jo decidírem agafar el cotxe per acomiadar-nos del darrer raig de sol del mil·leni. No hi havia un lloc millor per fer-ho que al far de Sant Sebastià, a dalt de Llafranc, on hem gaudit de tantes hores de felicitat familiar. Al vespre, amb els amics de sempre sopàvem al fabulós, entranyable i desaparegut restaurant Els Caçadors de Palol de Revardit d'en Santi Bosch. El radical canvi de dígits que suposava l'arribada de l'any 2000 venia acompanyat de dues grans polèmiques internacionals. En primer lloc, el debat respecte a quan començava veritablement el segle XXI (a l'any 2000 o bé al 2001), que va mobilitzar al món científic i lingüístic. Quina era la data exacta en què començaven matemàticament el nou segle i el nou mil·leni. Com es compta. Si no hi ha hagut un any zero sinó directament un any 1, les dècades i els segles, agrupant-los en grups de 10 i 100 anys, comencen i acaben sempre en anys que acabin en 1 i en 0 respectivament. Per tant, si el calendari gregorià que utilitza el món que en diem occidental i universal per la comunicació i els negocis i, començà a comptar-se des de l'u de gener de l'any 1, resulta que el primer cicle de cent anys es va consumir el 31 de desembre de l'any 100. Caldria esperar al 31 de gener del 2000 per celebrar el canvi de segle. Ja estava embolicat el tema.

Pero l'Església catòlica, que és una empresa de llarga durada i eficiència, ho va resoldre. Primer per raons pràctiques. Feia temps que ja tenia perfectament organitzat l'any sant del bimil·lenari del cristianisme. Però bàsicament perquè el calendari basat en el naixement de Crist és cosa seva. Marca registrada. Crist és Déu que es converteix en un nadó i, com tots els nadons, durant el seu primer any de vida no té un any sinó mesos fins a arribar a complir-lo exactament 12 mesos després de néixer. Conclusió (recordin allò dels numerals cardinals i ordinals que estudiàvem de petits), l'1 de gener del 2000 s'acomplien exactament 2.000 anys del naixement de Crist i per tant començava el tercer mil·leni. I punt. « Con la Iglesia hemos topado amigo Sancho», bramava don Quixot.

L'altra polèmica era l'anomenat efecte 2.000. De sempre, per estalviar espai, els programadors informàtics dataven els anys només amb les seves dues darreres xifres. Es va fer córrer l'alarma amb molta anticipació: els ordinadors no reconeixerien l'any 2000 i tornaríem al 1900. En ser un any ja passat es col·lapsaria el sistema: els bancs cancel·larien els comptes, no funcionarien els transports, s'aturarien les centrals elèctriques, etc. En definitiva, el caos total. Al final només foren quatre anècdotes. Però sí que va que va portar a unes inversions brutals a tot el món per renovar equipament informàtic amb xifres que mai més se superaran. Molts hi feren un negoci colossal. Televisió Espanyola, on jo treballava, em va enviar a una reunió massiva amb Álvarez Cascos, llavors vicepresident del Govern. Ordenaren que un equip de persones havia d'estar a la seu de totes les dependències oficials a la mitjanit del dia de Cap d'Any. Què havien de fer? Res. Només explicar que hi eren. Afortunadament vaig trobar un motivat a qui li excitaven aquestes coses i es va oferir voluntari per fer el raïm al despatx. No era qüestió de dur-li la contrària.