Damià del Clot: «Quan soc escriptor, qui es carrega la gent soc jo»

Sí, fumata blanca per àmplia majoria.

Es pot dedicar a escriure perquè un alcalde i president de consell comarcal té molt de temps lliure?

He, he, i a més soc advocat en exercici. Diguem que un 60% del temps el dedico a l'Ajuntament, un 30% al Consell Comarcal i un 5% per anar una estona als jutjats.

I escriure?

Les nits, els caps de setmana i els festius. Si aprofites bé el temps, ho pots fer seguir, així escric unes 10 hores a la setmana. I si estàs concentrat i tens les idees clares, són suficients.

Ha triat de víctima un director d'oficina bancària perquè és el crim que tothom ha volgut cometre alguna vegada?

Sí, però pensi que, en un poble, a qui primer es vol carregar la gent quan hi ha un problema, és l'alcalde. I un client insatisfet, al primer a qui vol matar és l'advocat. Com veu, jo practico únicament esport de risc.

Almenys els escriptors estan fora de perill.

Quan soc escriptor qui es carrega la gent soc jo. Per això escric, és un sistema de compensació.

Al llibre es diu que la política és un sistema de protecció de les elits.

La política és el sistema de sobreprotecció de les elits, ajudat per la justícia. I parlo de l'alta justícia, no de la justícia que podem trobar a Mataró o a Girona sinó de la que trobem a Barcelona i Madrid. Aquesta justícia tendeix a protegir les elits. Les lleis ja s'han fet per protegir les elits, per això són tan rebuscades, i en la lletra petita sempre guanya la banca.

La democràcia a Catalunya la controlen una sèrie de grans famílies?

Si més no, la controlaven. Potser ara ja no, però quan en Cullell va escriure aquell llibre de les 40 famílies il·lustres, era així. Aquests cognoms dominaven tots els espais de poder: la llotja del Camp Nou, la Cambra de Comerç, el Cercle d'Economia, la Generalitat, tot els departaments d'aquesta, la Diputació de Barcelona... Tots els espais de poder estaven colonitzats per aquesta gent, sense oblidar l'alta judicatura, els notaris, mitjans de comunicació... tota la gent que tenia cert poder, pertanyia a les 40 famílies.

Potser bona part d'aquestes famílies eren, o són, del partit que ara rebutja l'acord de govern ERC-PSOE?

Sí senyor, sí. Encara en queda alguna, per allà. Encara queda algun cognom d'aquells que intenta treure el nas, però ara ho té més difícil, ja no tenen tant poder. Però ho intenten, eh?

Realment, com ha escrit en la novel·la, la gent només s'asseu a parlar si veu sang o si hi ha morts?

Mmm... és un motiu important per seure a parlar. En el llibre és així. No dic que sigui així en el procés, en aquest cas s'han assegut quan s'han vist obligats per l'aritmètica parlamentària. O seien o anàvem a terceres eleccions i era la desfeta d'Espanya, podia passar qualsevol cosa. Sigui com sigui, hi ha d'haver una causa extraordinària i rellevant, que obligui a negociar algú que no volia fer-ho perquè tenia una posició de poder absolut.

Damià: com pot sortir Catalunya del clot?

Negociant, dialogant, intentant fer entendre la posició de cadascú. Sobretot, fent política, és a dir, no imposant sinó cedint i mirant de trobar espais de confluència. Si no, no sortirem del clot en què ens hem posat.