Hi ha un amic meu una mica pijo que del primer dia de l'any en diu crashday, un dia de xoc, (day, crash), un dia perdut. Qui més qui menys, celebra amb una certa intensitat la nit de Cap d'Any de tal manera que l'endemà tampoc es fan gaires plans. I també qui ho fa amb discreció, austeritat o bé per voluntat pròpia o circumstàncies no fa res. El que sí que fa tothom és respectar durant el dia següent el descans i qualsevol mena de contacte, almenys fins que la jornada està avançada, amb aquells de qui sospita que sí han sortit a fons.

Jo no tinc cap inconvenient d'explicar-ho. «Vostè és de vida, eh!», em va engaltar, de jovenet, la propietària d'un hostal ­garrotxí que sovintejava. Que m'ho digués qui fou mestressa de l'antiga ca la Seca de Tortellà, preocupada perquè no ens quedéssim amb gana una colla de joves gironins que agafàvem forces abans d'aterrar a Olot, tenia la seva cosa. Sempre recordaré aquella plata amb una gegantina munta­nya d'allioli, com si fos el Montsacopa, exhibida a l'entrada del restaurant. Amb els anys hem intentat agafar el camí de la mesura. Em segueix agradant menjar, prendre un bon vi o un licor al voltant d'una sobretaula amistosa, fer-ho sempre amb bon humor, amb un havà de tant en tant i mirant d'estalviar-me les concentracions humanes excessives. Per això és difícil anar a dormir la nit de Cap d'Any abans què la matinada agafi ja velocitat de creuer acompa­nyat dels amics de sempre i sense agafar el cotxe.

Molta gent acaba donant una certa litúrgia a l'any nou. No em refereixo només als fets. A mi m'agrada veure per televisió l'arribada de l'any nou a Nova York a les sis del matí nostra o el de Sydney i els seus fastuosos focs artificials en plena canícula estiuenca (i enguany desastrosos incendis) a les dues del migdia del dia 31. Ja al matí, intento no perdrem almenys la recta final del concert de la filharmònica de Viena i després estirar les cames fent la volta a l'Estany de Banyoles. Em refereixo als propòsits. Any nou, vida nova. La gent fa llistes de bons propòsits i aprofitant la moda dels quaderns i llibretes de paper els posa negre sobre blanc. Els psicòlegs diuen que aquest costum té un efecte pendular. Anem cap al passat assumint allò que no portem bé i projectant cap al futur la responsabilitat de resoldre-ho. Hi ha bona voluntat però a vegades els objectius són molt elevats i entra en joc la veritat que hi ha darrere d'un dels refranys castellans (en català no té la mateixa potència) més exactes per definir el comportament humà: «la cabra tira al monte». La vida en una frase. Un pot canviar, millorar, corregir però no anar en contra de la naturalesa de les coses.

Els bons propòsits han de ser plantejats en la seva justa dimensió i potser amb petites passes que poden anar a més al llarg dels anys. També amb la fixació d'alguna recompensa. Els propòsits d'any nou que més he anat escoltant al llarg dels anys tenen a veure amb la salut (deixar de fumar, practicar esport o aprimar-se), la cultura (millorar un idioma estranger, anar més al teatre o al cinema o llegir més llibres) o la vida personal (tenir les coses ordenades, escriure un dietari, estalviar més). De totes aquestes, l'única que no és graduable i no pots fer de més o de menys és deixar de fumar. És la més difícil i molt recomanable. I on una recaiguda, un cigarret al mes de maig després de 20 setmanes d'abstinència ho envia tot en orris. Les altres coses es van fent, una mica millor les unes, pitjor les altres. La majoria s'obliden perquè el llistó és massa alt o per allò que dèiem de la cabra.

Jo he deixat de fer llistes de bons propòsits amb certes aspiracions perquè sempre fracassava. Ja no començo dietes salvatges, sinó que introdueixo algunes pràctiques, totalment insuficients, però que almenys fan que no m'engreixi més. Fa uns anys amb èxit vaig començar a fer caminades cada dia. Dos anys consecutius em vaig plantejar determinat nombre de quilòmetres mínims. Impossible. El 2019 ho vaig canviar. Si podia els faria, i si no ho havia permès la feina o el que fos, almenys aniria a estirar les cames, que és una sensació d'haver fet alguna cosa. Ho he complert tots els dies de l'any. Em dono l'enhorabona.