Què li han portat els Reis?

Res, ni tan sols carbó. Segurament m'he portat malament.

Argentí i psicòleg. Vostè és un tòpic amb cames.

He, he, seria més tòpic si fos psicoanalista. Però amb la psicoanàlisi només hi coquetejo. Ara treballo a La Sopa [un centre d'acolliment]. Una meravella, perquè els meus companys són grans professionals i alhora molt humans. Per això tirem endavant malgrat la falta de recursos.

A La Sopa és on un observa els problemes reals?

La realitat del carrer, sí.

Que tots els argentins d'Europa viatgin a París és culpa de Cortázar?

És còmic, conec quasi tot França i no coneixia París. El coneixia només pels llibres. En Josep M. Uyà em va dir que l'havia de conèixer i hi vam anar. Suposo que vaig entendre París al revés, tot ho entenc al revés.

Va seguir els passos de Cortázar?

Sí, i això que és una ruta que no existeix. Quan la descobreixin, la començaran a explotar turísticament. Vaig estar als llocs de Cortázar i també als manicomis.

Perdó?

M'agraden molt els manicomis. Quan viatjo a algun país vaig primer de tot als manicomis. Després als museus.

No hi ha dubte que deuen ser lloc on es troba gent curiosa.

Als manicomis trobes sobretot guardes de seguretat que no et deixen passar. Però he aconseguit colar-me en alguns i sí, són molt interessants. Fins i tot al Bedlam de Londres, vaig trobar un museu de la bogeria molt interessant.

Ara el psicoanalitzo jo: per què li interessen els manicomis?

Perquè de petit em vaig sensibilitzar amb la realitat de què parlàvem al principi, la dels pobres i els bojos.

Què és París?

Sé el que no és: no és la ciutat de l'amor. Ni la de la felicitat. París sempre serà per a mi els quatre dies que hi vaig anar amb un amic, on ens vam divertir i també vam parlar de la vida, del no-res... de tot. De fet, aquest llibre és una oda a l'amistat, havia de ser un homenatge en vida, però lamentablement no va poder ser. Va ser horrible, la seva mort va ser una sensació espantosa.

Què és l'amistat?

Els argentins donem moltíssim valor a l'amistat. És la incondicionalitat. Tinc la mala sort que els dos millors amics que vaig tenir, se'm van morir tots dos. Ara n'estic buscant un altre.

Que no sigui vostè malastruc.

He, he, no, no ho crec. Segur que no. I això que he arribat a pensar-ho (riu).

Què és la mort, per tant?

Això és igual que si em pregunta què és la vida. No hi ha principi ni fi, no hi ha origen ni final, per tant, no em fa patir. I si patís seria estúpid, perquè la parca vindrà igual. Així que prefereixo passar per valent.

Qui l'escriurà, quan mori vostè?

Quin misteri, oi? No ho sé, m'agradaria que el meu fill Ernest pogués recordar el seu pare tal com em pensa avui.