Després de la sentència del Suprem es van produir greus aldarulls a Barcelona, però també a altres ciutats catalanes. A Girona, per exemple, grups de manifestants van tallar la circulació a la Gran Via, van cremar contenidors i també van fer una performance a base d'espelmes que va malmetre el ferm i que després va caldre tornar a asfaltar amb el consegüent cost que va pagar la ciutadania. Una realitat que fa pocs dies s'ha tornat a repetir quan alguns energúmens, aprofitant la foscor de la nit, van decidir sabotejar el tren calant foc a una pila de pneumàtics a la via.

En aquells nefastos dies es va popularitzar una frase d'aquesta mena de membres de Vox amb barretina que deia, més o menys, «Els carrers sempre seran nostres!». En aquest cas, «nostres» era evident que significava «seus», amb la qual cosa s'intentava privatitzar l'ús de la via pública a través d'una suposada estratègia partidista d'un col·lectiu que així aconseguia marginar de facto una utilització pacífica i col·lectiva. El carrer, l'espai públic en general, hauria d'estar per definició al servei de tota la comunitat, esdevenir un lloc obert que pugui servir, efectivament, per reivindicar i protestar pacíficament, per exercir la llibertat d'expressió i manifestació però, sobretot, com un àmbit de relació i de trobada per jugar o descansar. El carrer esdevé així de tots, però alhora de ningú en convertir-se, mitjançant el seu ús, en espai volgudament neutre.

Apropiar-se de l'espai públic per a un ús privatiu és una temptació que es manifesta reiteradament a pobles i ciutats. Aquest és el cas, per exemple, dels venedors ambulants, els anomenats top manta, que ocupen il·legalment calçades i voreres amb l'objectiu de fer-hi un determinat negoci pel qual no disposen de permís municipal. Anys enrere, aquest fenomen era habitual durant les Fires i Festes de Girona quan arribaven de Barcelona els anomenats «peruans», venedors de productes tèxtils que envaïen zones cèntriques, particularment l'Argenteria, però també les voreres de Correus amb els seus jerseis de procedència desconeguda fins que, finalment, una acció política i la coordinació policial va aconseguir resoldre el problema donant-li cobertura legal a base d'incorporar-los al mercadillo que encara ara se celebra durant les Fires pel voltant dels jutjats.

Naturalment, l'altre aspecte d'ocupació privativa de l'espai públic són les terrasses dels establiments de bar o restaurant. En aquest cas, la vigilància de les ordenances funciona ni que sigui pel cobrament de les taxes que es recapten, però també és cert que, una vegada obtingut el permís, solen ser reiterades les mogudes de taules i cadires per aconseguir més metres que, evidentment, van en detriment de la zona que hauria de quedar lliure de pas. A Girona, a aquests problemes sempre vigents s'hi ha incorporat darrerament la proliferació dels patinets elèctrics i també la pràctica encara no eliminada del tot de les bicicletes passant per les voreres i, per tant, posant en perill la integritat física dels soferts vianants.

Com afirmava en un article recent el periodista Rafael Pradas, «circular lliurement és la característica fonamental de la ciutat que, per definició, és suma d'interessos diversos i complexos». Acceptada aquesta premissa, no acabo d'entendre com s'està permetent que dia rere dia, de 8 a 9 del vespre, una colla de joves sense res més a fer es dediqui a bloquejar una via principal de la ciutat com és la carretera Barcelona. Són només una vintena, però perjudiquen milers de persones cada dia, gent treballadora completament indefensa davant els «amos» d'un carrer que consideren «seu». Ja començaria a ser hora, però, que algú amb autoritat els tragués de la seva supina ignorància i els digués que en realitat és «nostre», de tots.