Ovidi Llorente fa de pallasso i «showman» per escenaris, carrers, bars, hospitals, camps de refugiats... Arreu on el necessiten. Avui participa amb 50 artistes més, a les 20.30 h al Centre Cultural La Mercè, en la Gran Gala del Festival d'art Pepe Sales.
Al protagonista del seu darrer espectacle, «Quina barra!», li agraden les dones, la música de cobla i el bon tiberi. A vostè també i en aquest ordre?
Home, l'obra no és autobiogràfica.
Ja, però jo li ho pregunto a vostè.
Hòstia (pensa). La música de cobla no és res que tingui gaire importància en la meva vida. La teca, bé, l'aprecio. I les dones... doncs... bé, ocupen un lloc important. Però ara tinc una bona parella.
Li agrada fer el pallasso?
Molt (riu). Moltíssim. És un luxe poder guanyar algun diner fent de nen petit amb cos d'adult, tenir llicència per dir tot el que et surti de... d'allà. Significa tant poder criticar com dir-li a algú «t'estimo» a la cara, sense haver de passar per cap filtre de suposat respecte o protocol.
Cada cop hi ha més filtres i s'ha d'anar amb compte amb el que diem?
Exactament, per això agraeixo tenir de tant en tant aquest mitjà de transport. A més de teatres vaig a geriàtrics i hospitals, o faig espectacle de carrer, i a la gent li fa molt bé que la miris i li obris els braços. Davant d'això, et venen a abraçar.
Els bars són una bona font d'inspiració?
Sobretot els bars que tenen finestrals que permeten mirar a fora. Pots veure la gent del carrer, que no sent gaire observada. A dins dels bars hi ha una gent que són com mobles, que Déu-n'hi-do el material que proporcionen, però m'agrada més el privilegi de veure la gent del carrer caminant i poder-la escanejar.
Què és el més estrany que ha vist o escoltat en un bar?
S'hi escolten moltes bajanades, d'aquelles de tenir les coses tan clares. I el que demostren és que allà hi ha un problema molt gros, perquè mai no tenim gairebé res clar. Cal estar una mica obert per observar el que va passant.
S'ha implicat en el Festival d'art Pepe Sales. Creu que l'art ha de ser socialment útil?
Sí, però que sigui útil no vol dir que sigui pràctic. Perquè en la ment de la gent, la utilitat és una cosa molt determinada. Però jo crec que fer trontollar, o provocar, o qüestionar, també pot ser útil. Cadascú ho veu de la seva manera, no m'atreviria a dir com ha de ser l'art, només puc dir el que faig jo.
Intenta que el seu art, basat en l'humor, sigui útil?
És que la paraula útil...
Reconec que és un pèl abstracta. Li preguntaré d'una altra manera: per a què serveix el que vostè fa?
He, he. Tant de bo que el que faig en algun moment pugui portar consciència. Que la pugui portar emmirallant ombres i llums. Perquè a vegades a través de l'humor pots dir coses que sense humor... hòstia, farien una mica de pupa.
Actualment hi ha més xou al Parlament que als bars?
(Riallada) La cosa està igualada, està la balança que si a un costat o a l'altre. Sí, perquè hem entrat en una pantomima bastant considerable.
Li estan fent competència, ja ho veig.
Sí, però se'ls veu el llautó. Els pallassos fem riure voluntàriament. En la política hi ha un nus tan embolicat que a vegades és millor no parlar-ne directament. La gent de l'art hem d'anar molt amb compte amb el que diem de la política.
Potser els convindria als polítics anar més de bars?
L'entrellat és tal que potser som els ciutadans els que hem d'anar netejant-ho tot. Si no ho fem així, costa tenir una mica d'esperança.
