02 de febrer de 2020
02.02.2020

La visita de «Gloria»

Seguit a distància, algunes imatges dels aiguats o del temporal que m'arribaven, em feien pensar en un veritable tsunami

02.02.2020 | 06:00
La visita de «Gloria»

He seguit el desastre provocat per la borrasca Gloria a les comarques gironines des de l'exterior. Les notícies constantment actualitzades pels mitjans de comunicació, les imatges que la gent penjava a les xarxes socials, la previsió de continuïtat del vent, la pluja o la crescuda dels rius feta pels experts eren elements que a la preocupació per l'evolució de la situació cap a danys greus (alguns malauradament han estat irreversibles) s'hi afegia un neguit per no poder acompanyar els teus en aquells moments. També, cal admetre-ho, per voler presenciar personalment el que estava passant pel seu caràcter extraordinari, com la crescuda de l'Onyar. Algunes de les imatges em feien pensar en una mena de tsunami.
Uns dies després, aprofitant unes hores en les quals he estat a Girona, he fet allò que en podíem dir una visita d'obres. Me'n vaig anar a la llera del Ter, sota el Trueta i a les damnificades instal·lacions del GEiEG. Encara baixa un cert cabdal però els troncs creuats entre les branques dels arbres vora el riu força per sobre del meu cap, posa de manifest la dimensió de la crescuda. Després aniré resseguint, en cotxe, el recorregut del Ter fins a Torroella. A Verges, un pagès m'assenyala els punts on patiren més les envestides del Ter cap a la mota de terra aixecada per protegir el poble. Arribo a la gola del Ter a peu. El cotxe no pot fer la part final. Les marques que ha deixat el nivell de l'aigua en els quilòmetres finals des de Torroella impressiona.
Un dels meus interlocutors en aquest recorregut criticava obertament el retard en el desembassament de Susqueda quan la magnitud de les pluges va omplir el pantà amb més rapidesa de la qual s'esperava. Calen explicacions sobre el procediment i la jerarquia de prioritats i decisions. Evidentment que cal omplir-lo quan es pot per assegurar suficients reserves de l'aigua per l'estiu o la sequera. No cal ni fer la broma que al final les necessitats barcelonines estan per davant d'allò que se'n diu ara territori per demanar explicacions. És que es va mastegar la tragèdia.
Susqueda està en la mitologia dels gironins com una amenaça. Ja quan es construïa, als anys seixanta, l'enginyer Josep Maria Sabaté en feia campanya contrària i explicava on arribaria l'aigua en cas d'una catàstrofe. Quan el Ter va amenaçar Girona durant la borrasca va circular a Twitter un mapa amb la previsió que mitja ciutat quedés inundada. Immediatament fou desmentit per l'Ajuntament. Era un planell fet per un particular que havia calculat els efectes d'un hipotètic trencament de Susqueda. Als anys 80 en Miquel Fañanas escriví un relat on això passava. La lectura que se'n va fer a Ràdio Girona va provocar una estona de notable nerviosisme ciutadà.
El meu recorregut continuà cap a Llafranc i Platja d'Aro. Ja han vist les imatges amb els passeigs aixecats o enfonsats. En aquest cas, era l'onatge que s'afegia a la pluja i al vent. Tot el litoral ha quedat molt malmenat. És una factura que la naturalesa s'ha cobrat a l'acció humana. Les platges no deixen de ser una creació de la natura, com passa a les dunes amb moviment i vida pròpia. Mentre aparcava prop de les primeres cases baixes construïdes a Platja d'Aro pels primers estiuejants, recordava les primeres banyades infantils. Anys seixanta. Quan tornava la família del bany al lloc on havíem aparcat el Seat-600, els carrers estaven plens de sorra i si hi havia un solar sense construir, s'hi feia una duna. Les destrosses han estat tan notables a tot el nostre litoral que si les properes setmanes es repetís una borrasca així, sense haver-se pogut reparar els desperfectes, ens podríem trobar amb moltes cases i edificis literalment menjats pel mar.
De la mateixa manera que els aiguamolls de l'Empordà estan magnífics en aquest moment un cop ha baixat el nivell de les aigües (el Fluvià que els nodreix no té embassaments), la situació d'un altre parc natural, el del Delta de l'Ebre és preocupant. L'acció de l'home va accelerar la seva creació quan es varen desforestar grans parts d'Espanya als segles XV i XVI per construir vaixells i per potenciar la Mesta que exigia terra sense boscos per pasturar els ramats d'ovelles.
Ara bé, també l'acció de l'home construint embassaments, cosa necessària, però sense articular un sistema que permeti d'alguna manera l'arribada dels sediments que queden riu a dalt, està trencant a favor del mar l'equació aiguats-onades que feien possible el seu creixement. Vull tornar aviat al delta, és una meravella i em cruspeixo unes angulades sensacionals a casa d'uns amics a Xerta. Això no falla mai. Ja em coneixen.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook