16 de febrer de 2020
16.02.2020

«La mejor televisión de España»

Ja fa trenta anys de la creació dels canals privats Telecinco, Antena-3 i Canal+

16.02.2020 | 00:31
La seu d'RTVE a Torrespaña, a Madrid.

ls anys setanta, José Maria García regnava a les ones nocturnes. Eren les primeres temporades del mític programa de ràdio Hora-25 de la cadena SER. El seu àmbit era el de la informació esportiva, però el seu contingut crític i de denúncia respecte als estaments directius esportius, inclosos els governamentals, eren una escletxa insòlita, un àmbit de llibertat del qual en absolut disposaven, en la mateixa proporció, diaris i ràdios.

De fet, les ràdios privades no podien fer informatius i havien de connectar amb el « diario hablado» de Radio Nacional (la SER driblava la prohibició explicant que aquest programa era sobre qüestions d'actualitat i nocturn). Les cadenes privades directament no existien. Per tant, quan García feia una duríssima crítica a les retransmissions de Televisió Espanyola i després afirmava que era « la mejor televisión de España», no ens trobàvem davant d'una paradoxa filosòfica. És que TVE era llavors, senzillament, l'única televisió d'Espanya.

M'agrada recordar la frase de García per definir una situació que avui sembla insòlita però que durant les primeres dècades de la vida televisiva a tot Europa es caracteritzava per la gestió directa per part de l'estat del servei públic de televisió. En règim de monopoli, com si fos un ministeri més. Una excepció europea, ja que a la resta del món, especialment al continent americà, les televisions eren privades -fossin locals o cadenes-, subjectes a concessions perquè l'espai radioelèctric era limitat i s'havia de distribuir.

Espanya fou dels darrers països a obrir la mà. A poc a poc, a la resta d'Europa es donaven llicències o nous operadors, com a Gran Bretanya, o es privatitzava un canal, o com el cas de França, o la picaresca es posava en marxa. Com no pot ser d'un altra manera, aquest darrer cas era el d'Itàlia. Una sentència del Tribunal Constitucional d'aquell país, que garantia el dret a crear una televisió local i simultàniament protegia l'exclusivitat de les emissions estatals de la RAI, va ser astutament interpretada per un jove empresari milanès de nom Silvio Berlusconi. Aquest va començar a obrir televisions locals que, davant l'impediment d'emetre simultàniament el mateix contingut, el programaven amb un únic segon de diferència a cada televisió local. Així van néixer les seves cadenes, ja que la publicitat nacional va córrer a anunciar-se aprofitant les tarifes més barates que oferia respecte a la RAI, com si fossin mosques.

En els meus primers anys de vida periodística madrilenya vaig viure molt directament la fi del monopoli de Televisió Espanyola. Ens uns primers anys, el Govern socialista de Felipe González es limitava a facilitar la competència dels governs autonòmics per crear televisions públiques. Així van néixer TV3, Euskal Telebista o altres canals. Mentrestant, Antena-Ràdio, cadena promoguda per la família Godó, propietària de La Vanguardia, associada amb altres diaris i empreses diverses, anava als tribunals per reclamar- a partir del dret a la informació- poder obrir una televisió privada. Això anava provocant una situació incòmoda per al Govern, que va decidir a l'agost de 1989 concedir tres llicències de televisió.

Escric aquest article perquè aquestes setmanes fa trenta anys de l'inici de les emissions d'aquests canals. Com que simultàniament començava la meva trajectòria laboral televisiva, precisament a la casa objecte de la frase de José María García, TVE, vaig tenir la possibilitat de conèixer algun dels seus protagonistes.

És el cas, per exemple, del director general d'Antena-3, Manuel Martin Ferrand, un dels grans periodistes que hi ha hagut al país. Gran gastrònom, un cop ja fa molts anys vaig tenir ocasió de compartir taula i cargols amb ell a Can Barris de Campllong. No tingueren prou coixí financer per aguantar els primers anys de vida i acabaren venent l'empresa a Antonio Asensio, propietari del Grup Zeta. Finalment, aquest darrer obtenia, per aquesta via, la televisió que es va negar sorprenentment a les concessions de 1989 quan la seva oferta econòmica i de continguts amb el magnat australià Murdoch era potentíssima.

Les altres dues llicències foren per al grup PRISA (Canal+) i Berlusconi, l'ONCE i Anaya (Tele-5), molt criticades per la seva proximitat al Govern i que acabaren als tribunals. En el cas dels editors d' El País, perquè el projecte de Canal+ era de pagament i això no estava previst a les bases del concurs. En el cas de l'ONCE, perquè era una entitat subjecta a dret públic, malgrat que explicaven que la seva inversió no era un acte polític sinó un intent d'emetre el sorteig del cupó en bones condicions, quan alguns fins i tot ironitzaven amb l'interès dels invidents a posar els seus estalvis en una televisió. Del monopoli en fa 30 anys i avui sembla impossible pensar-hi atesa l'extraordinària possibilitat del televident de triar el contingut que li convingui.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook