l GEiEG (Grup Excursionista i Esportiu Gironí) celebrava la tardor passada el centenari de la seva fundació. De fet, part d'aquesta activitat commemorativa encara segueix vigent. El popular grup és l'entitat gironina amb més associats, prop de 15.000, i acumula una llarga tradició de combinar vida ciutadana, excursionisme, esport i cultura. De forma regular, almenys un terç dels seus socis fan ús periòdic de les seves instal·lacions per estar en forma, a més d'un bon nombre d'escolars i col·lectius que mantenen acords i convenis amb l'entitat, a banda dels 2.500 esportistes federats que en nombroses disciplines competeixen sota els colors grupistes. I parlem només de l'esport, un dels troncs de l'entitat, potser el de més dimensió.

L'aniversari anava, doncs, deixant estels de joia entre els grupistes fins que al gener els efectes del temporal Gloria colpejava amb força les instal·lacions de Sant Ponç de la Barca. Superades les temences ciutadanes per la crescuda de l'Onyar, arribava el malson del Ter per l'acumulació de tres fets: la continuïtat de les pluges, el mal estat de la llera del riu i el desembassament de Susqueda. Com a conseqüència, el Ter se sortia de mare a molts indrets i a Girona ho feia a Fontajau, Pedret o Sant Ponç, i va assolir altures desconegudes en aquesta època.

Tant el pavelló esportiu municipal de Fontajau, seu del basquet gironí, com les esmentades instal·lacions a Sant Ponç quedaven greument afectades. Jo mateix recorria la riba del Ter quatre dies més tard del desbordament a aquest indret i aixecant el cap contemplava els troncs travessats als arbres que marcaven la magnitud del desastre.

El president grupista Francesc Cayuela no va perdre ni un moment en traslladar la gravetat de la situació. No s'havien retirat les aigües quan la seva veu ja feia balanç dels desperfectes a les pistes de pàdel i tenis, despatxos, vestidors i a les piscines on tota la infraestructura de calefacció, climatització i funcionament de les mateixes havia quedat inservible. Però hi afegia un crit d'alerta perquè, malgrat que les assegurances puguin cobrir part d'aquests danys, l'entitat no es recuperarà fàcilment si no és amb ajuda de les institucions, la fidelitat de socis perquè no deixin de ser-ho i aportacions que puguin arribar des del món de l'empresa, societat civil o particulars.

I com que passat l'impacte informatiu dels aiguats és molt més difícil fer arribar qualsevol missatge de sensibilització, s'ha endegat una campanya demanant aquest suport. Una campanya que s'ha presentat al mateix temps que es valorava en dos milions d'euros els desperfectes produïts i s'anunciava la reobertura parcial de Sant Ponç.

No és gens difícil destacar la identificació entre el grup i Girona. No tan sols perquè un gran percentatge de gironins en són socis ni perquè canalitza tanta pràctica esportiva i presència a competicions. Al llarg de molts anys l'excursionisme, les sortides per esquiar, la pujada al santuari dels Àngels, els aplecs sardanistes, la fira de dibuix i pintura, la festa del pedal, els concerts de la coral i tantes altres activitats han teixit o enriquit la vida local.

Les instal·lacions de Sant Narcís, les de Sant Ponç i les més modernes de Palau-sacosta amb plans, ara mateix, de ser millorades, són ocupades cada dia pels gironins. Les seccions de cada esport s'han desenvolupat amb un encertat i històric model que porta al funcionament independent de cadascuna l'única manera de millorar i progressar sent respectada per totes les altres, sempre sota un únic paraigua.

Jo mateix soc soci del grup, malgrat que no resideixo habitualment a la ciutat. Ho soc des de fa gairebé 40 anys, malgrat que en fa molts que gairebé no trepitjo ni la seva seu -em vaig quedar amb la vella del carrer Albareda- ni les seves instal·lacions com les pistes de Sant Narcís on en Julián fou el meu primer professor i qui em va ensenyar a jugar a tenis. Ho faig com un acte militant de gironisme, com ser ja un veteraníssim soci del Girona FC, del club de tenis o del casino malgrat que només hi faci cafè un parell de cops a l'any. L'estimació és íntegra, com si hi anés cada dia.

He conegut molts presidents del grup, alguns han estat bons amics del meu pare com el recordat Pere Franch, amb qui tantes bones estones vaig passar o el recentment desaparegut Joaquim Vila, a qui ens trobàvem molts diumenges dinant a la Penyora, l'entranyable restaurant que la Cònsol i en Lluís han tancat aquestes setmanes després de 40 anys d'aportar tones de moments de benestar i felicitat als seus clients i amics. En fi, sort al grup.