08 de març de 2020
08.03.2020
Diari de Girona
el boulevard

Ofici de cronista

El senyor Mirambell va exercir aquesta condició amb curiositat periodística i el rigor de l'historiador

08.03.2020 | 00:47
Ofici de cronista

Em disculparan si avui glosso la personalitat del senyor Mirambell, qui va morir divendres als 97 anys, amb una anècdota personal que compartírem. El curs 1976/1977 jo tenia 17 anys i feia COU a l'institut Vicens Vives de Girona. Al mateix temps ja havia engegat la meva activitat periodística amb algunes col·laboracions locals i corresponsalies. Em pertocava fer un treball de literatura i vaig triar l'articulisme de Francisco Umbral. El fet concret és que vaig demanar el préstec d'un llibre que recollia els seus articles a la Biblioteca de Girona, de la qual jo era usuari. Malgrat els avisos corresponents, de forma poc responsable, vaig deixar pendent el retorn del llibre. Fins que un dia vaig rebre una carta del senyor Mirambell, director de la Biblioteca i de la Casa de Cultura, que advertia de la irregularitat de la situació, obria un expedient i comunicava que d'entrada cancel·laven la meva condició d'usuari de la Biblioteca a tots els efectes.
Avergonyit, vaig demanar ser rebut pel senyor Mirambell. Dies després, al seu despatx, li manifestava el meu penediment. Ell no deia gairebé res, va mirar la fitxa i en llegir els meus cognoms en veu alta (Bosch i Molinet) em va preguntar si jo era familiar del doctor Damià Estela Molinet. En efecte, aquesta rellevant personalitat de l'església gironina, rector del seminari i candidat etern a bisbe, era el cosí germà de la meva mare. Durant la mitja hora següent va començar a comentar la història de la meva família materna, des de l'amistat juvenil amb els meus oncles Maria Dolors i Josep Lluís, els drames viscuts pel meu oncle figuerenc Josep Maria a la Guerra Civil amb els terços de Montserrat o el fet que el meu oncle Ignasi de Ribot, llavors alcalde de Girona, casat amb la meva padrina Carmina Molinet, tenia (i té) el despatx al mateix edifici del carrer Ferran Agulló on ell vivia.
Però això no era el més destacat sinó que ho complementà amb adreces, detalls i datant l'any de cada circumstància familiar (meva). Llavors em va preguntar: «Vostè quin Bosch és?». Un cop identificat va començar una operació similar amb la família paterna. Les meves ties, el restaurant La Pansa dels meus avis al carrer de Santa Eugènia detallant fins i tot qui tenien de veïns, concretament la família Sobrequés; la història dels italians vinguts a Girona, com el meu oncle Fèlix Magaldi, etc. Al cap d'una estona es va aixecar per acompanyar-me a la sortida tot dient «ja veu, a Girona ens coneixem tots». Seguia sense comentar res del meu assumpte. En donar-me la mà i a cau d'orella va afegir: «Faci una carta de disculpa i li retornarem el carnet de la biblioteca».
Des d'aquell dia vaig començar a tractar el senyor Mirambell. Del meu petit conflicte amb la biblioteca mai me'n va fer cap comentari i ningú en va saber res. Aquest és el primer aspecte que voldria ressaltar: la seva elegància en el tracte personal. En segon lloc, la memòria extraordinària, farcida de detalls, dates i fins i tot hores dels fets rellevants amb els quals desbordava l'interlocutor. Tercer, la curiositat respecte al que passava a la ciutat, actitud pròpia d'un periodista amb la qual va exercir la tasca de cronista. En quart lloc i com a complement necessari, el rigor que, com a historiador, devia donar als seus textos.
Enric Mirambell fou designat cronista oficial de la ciutat l'any 1987, poc després de la seva jubilació com a director de la biblioteca i que comencés les seves col·laboracions setmanals ininterrompudes al Diari de Girona. Va ser un gran encert del llavors alcalde de Girona, Joaquim Nadal. No només perquè era un reconeixement a la seva trajectòria, sinó pel que després ha vingut. El senyor Mirambell ha exercit de cronista oficial de Girona gairebé 33 anys i ho feia des que es llevava fins que anava a dormir. Amb ofici. Sortia al carrer com si la seva condició de cronista augmentés automàticament els seus dots d'observació del que passava a la ciutat. Molts dels seus articles començaven així, una petita circumstància o anècdota del moment contemplada que li permetien desplegar els seus coneixements de forma exhaustiva.
D'altra banda, es va posar plenament a disposició de la ciutat col·laborant en el que se li demanava i va atendre qualsevol consulta. El de cronista de la ciutat és un càrrec honorífic, però el va exercir plenament, amb orgull i exigència cap a ell mateix. Crec que el millor que podem dir avui als familiars i amics del senyor Mirambell és que tot això els gironins li ho vàrem agrair en vida. I que ell ho sabia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook