Els Gertrudis, almenys dos d'ells, perquè en Xavi Freire no va poder ser-hi per motius personals, van ser a Girona dijous per actuar a la gala dels Premis Enderrock, on van cantar temes del seu darrer treball, «No em dóna la gana».
Què és el que no els dona la gana?
Que els periodistes ens poséssiu etiquetes, dient-nos el que hem de fer.
Pam!
Tampoc ens dona la gana de viure aquest moment social tan estrany, que has de callar tantes coses. I, en canvi, ens donava la gana de fer cançons d'amor i de revolució.
Què callen?
Segurament aquest és el disc que més ha rajat del cap a la boca sense passar per cap filtre. I ha sigut divertit, gens dolorós.
Quina batalla es perdrà si tothom calla?
Si callem en podem perdre moltes, de batalles.
La gent calla?
Els artistes i els cantants callen més del que... És que ara ens ficarem en un embolic, si parlem.
No callin, facin-me el favor.
En general, els artistes callen més del que haurien de callar. Potser per tranquil·litat, per no crear enemistats. No és que nosaltres portem cap bandera, però quan una gent ens ve a pegar, no hem de callar. No cal pegar. Ni empresonar. Dins del grup pensem molt diferent, però no entenem com els polítics d'alguns partits, als quals hem vist parlant amb els dels altres partits, poden defensar la presó d'uns quants. Els deu suposar vots, el que volen és recaptar clients.
Com gosen titular un tema «Bon dia, vida», tal com està la cosa?
És el que li dèiem, hem fet les cançons a raig, i volíem que una no fos negativa, fora de tant mareig. Sempre hi ha motius, per saludar la vida, cada vegada ens agrada més fugir a la muntanya.
«Quan tot semblava veritat, estava tenyit de promeses maleïdes...». Quines?
És un desamor.
Tots els amors estan tenyits de promeses maleïdes?
A vegades la relació es converteix en un hàbit, i sí, hi pot haver promeses maleïdes. La parella et diu «fes el que vulguis». Però si ho fas, que no et passi res.
Què m'han d'explicar.
Ho veu?
El vigilant del pàrquing m'ha dit avui que s'acosta la fi del món. És cert?
Té el seu sentit, perquè, és clar, segur que la tenim cada dia més a prop. Igual que cada dia que passa, estem més a prop de morir.
Què farien si sabessin que s'acaba demà?
Venen ganes d'escapar i anar a córrer per la muntanya. Però això és molt egoista, potser toca estar amb la família. Sap què? En un dia hi ha temps de tot: primer a la muntanya i després amb la família. Potser inclús hi hauria temps de matar algú. Si s'acaba de debò, eh? Si no, no.
«Em diuen les notícies que podré triar el camí». Quin trien vostès?
El camí el triem sempre entre tots, així la decisió no és del tot dolorosa. Quan una cosa surt malament, ens repartim la culpa, així no passa res. I quan surt bé, ens en felicitem tots. Podríem ser un exemple per als polítics (riuen). Si les polítiques fossin més compartides, ens les sentiríem tots més nostres. En lloc d'això, cadascú vol ser el guanyador.
