15 de març de 2020
15.03.2020
el boulevard

«A por ellos»

Ho vaig escoltar per primer cop a les festes de Cuéllar i es va empeltar amb els càntics del vell camp donostiarra

15.03.2020 | 06:00
«A por ellos»

Mentre duri tot el que estem passant amb el coronavirus he pensat que, com que d'informació i reflexió no en mancarà, la meva petita contribució serà la d'entretenir una estona els lectors amb les meves històries insòlites, com la d'avui. De quan vaig descobrir per primer cop l'origen de «A por ellos», a les festes de Cuéllar (Segòvia). Molt abans que evolucionés el càntic cap al món de l'esport i després, malauradament, a la política, com aglutinador d'una tendència davant la contrària.
Quan em vaig instal·lar a Madrid per primera vegada, a finals de 1984, una de les primeres coses que vaig fer és acreditar-me com a periodista al Congrés dels Diputats, que és on hi havia l'ambient polític. Aviat vaig conèixer a Modesto Fraile Poujade, llavors diputat del petit partit democristià PDP, socis de coalició dels populars. Durant la transició fou home de confiança d'Adolfo Suárez, a Segòvia i al Congrés dels Diputats. Vicepresident de la cambra i encarregat de tractar amb la premsa parlamentària. Extrovertit i atent amb tothom, fossin els tractats polítics, policies, lletrats, periodistes, funcionaris, uixers o telefonistes. Se li reconeixia a Fraile Poujade una mena de condició de patriarca del parlament. Només he vist una persona que es mogués de forma tan desimbolta en una institució parlamentària: el periodista Lluís Falgàs.
A finals de cada mes de gener, aprofitant la baixa activitat parlamentària, en Modesto Fraile llogava un autobús i convidava els periodistes a dinar a un hostal, San Francisco, del seu poble, Cuéllar, a 150 quilòmetres de Madrid. Cuéllar és limítrof amb Valladolid, prop de Peñafiel i, per tant, territori de «lechazo», un xaiet de poques setmanes i quatre quilos de pes que es cou només amb una mica d'aigua i un mestratge excepcional pel que fa a determinar la temperatura del forn i el moment de girar la bestiola, controlant el «cric-cric» de la pell en torrar-se. En una d'aquestes excursions, a la sobretaula, Fraile ens explicava com va estar a punt de ser lehendakari de Segòvia.
La Constitució de 1978 fixava la manera més comuna d'accedir a l'autonomia d'una o diverses províncies. Ho iniciava la Diputació corresponent i calia que ho ratifiquessin els ajuntaments en un nombre que, com a mínim, suposés el 50% d'habitants de la província. Quan UCD i PSOE pactaren la LOAPA i el definitiu mapa autònomic després del cop d'Estat de 1981, deixaren les coses com són ara. Contravenint les instruccions de les direccions de la governant UCD i del PSOE, un bon gruix de polítics segovians, amb Modesto Fraile al capdavant, encetaren el procés legal per ser autonomia. Anaven votant els ajuntaments i estaven gairebé igualats fins que li va tocar a Cuéllar, segon municipi de la província, que desempatava. I Cuéllar, que controlava Fraile ,que n'havia estat alcalde, va decidir per 7-6 dels regidors que serien comunitat autònoma. Madrid va entrar en còlera per aquest intent d'autodeterminació i poc que els va costar trobar un defecte formal per obligar a repetir el ple. Llavors, el 7-6 es va convertir en un un 6-7. Fraile es va quedar sense el somni de ser el president de la petita «república» de Segòvia, fet identitari que va definir de manera sensacional: Somos lo que somos y no somos otra cosa.
Un any, en Modesto Fraile va convidar alguns despistats que érem a Madrid durant l'agost a acostar-nos a les festes de Cuéllar. Ens situaren al seguici processional travessant la plaça major amb milers de persones, ja prou animades a aquella hora, que es donaven empentes i provocaven un estrany moviment espasmòdic de la massa humana. Al balcó, el pregoner, necessàriament breu perquè cada paraula venia contestada per un «bien» per part dels assistents, proclamava l'inici de les festes amb un esperat crit tradicional que aquell dia vaig descobrir: «Cuelleranos... a por ellos!». A continuació esclatà un sarau total, com si estiguessin en èxtasi, que dura tres dies mentres toquen, canten i ballen (jo també ho vaig fer) una jota que es diu així «A por ellos», sense l'oe, oe, oe.... que ara coneixem.
L'any 1982, la Real Sociedad va guanyar la Lliga i al vell Atocha cantaven en euskera el següent: «Txapeldunak, Thapeldunak, hobe, hobe, hobe...» que vol dir «campions, campions, millor, millor, millor». El càntic va tenir molt èxit per la seva musicalitat. Poc després, un grup de nois de Cuéllar que jugaven o eren afeccionats al club de handbol de Valladolid (a 50 quilòmetres de distància) van unir el ritme del crit basc, canviaren «hobe» per «oe» i evidentment inclogueren a la frase el seu emblemàtic «a por ellos». Ja ho veuen, així s'escriu la història.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook