17 de maig de 2020
17.05.2020
Diari de Girona

Hipopòtams a l'Onyar

No hem arribat als extrems colombians, però un cabirol ha estat l'indiscutible protagonista del confinament gironí

16.05.2020 | 23:14
El cabirol més conegut del confinament gironí, al riu Onyar.

El 14 d'abril, data de marcat perfil republicà, es va veure a la ciutat de Girona una de les imatges més simpàtiques i amables d'aquest confinament. Un cadell de cabirol, juganer, corria amunt i avall per l'Onyar, sota el pont de Sant Feliu, a prop de l'indret on es produeix l'aiguabarreig del riu amb el Ter. Les imatges les va penjar a les xarxes Sílvia Perpinyà i tingueren immediatament un gran ressò. L'animal en qüestió, en endinsar-se a la ciutat ,va adonar-se que aquell no era el seu territori més propici i va donar mitja volta. Ha estat el protagonista del confinament gironí.

El cabirol no es un cérvol, però són parents. Gràcies a Walt Disney i a la pel·lícula de dibuixos animats Bambi, aquest animal és un dels més simpàtics i estimats del món. Els pagesos no estaran exactament d'acord amb aquesta opinió. El cabirol és un animal que havia quedat pràcticament extingit a casa nostra, malgrat que en alguns indrets de la península és abundant i apreciat pels caçadors. Fa unes dècades foren reintroduïts: un grup al cap de Creus i l'altre a la Garrotxa. Aquest darrer col·lectiu ha fet feina. Malgrat que són solitaris i esquerps, se'n veien a la vall del Llémena. Ara també volten per la capital. No produeixen les destrosses dels senglars als sembrats, però ja fan la guitza, especialment als arbres fruiters.

El cabirol ha estat l'aportació gironina a quelcom que s'ha vist arreu del món amb espècies de tota mena voltant pels carrers: pumes, cabres, monos, etc. Els animals i la natura han colonitzat territori allà on l'absència humana pel confinament els donava una oportunitat, sobretot si hi ensumaven menjar. A vegades senzillament eren els ocells que cantaven com mai, cosa que no fan quan un altre soroll els supera en potència. Com a la pel·lícula protagonitzada per Will Smith Sóc llegenda on precisament un virus provoca que la ciutat de Nova York sigui abandonada pels humans. És un científic que hi resta sol per investigar i quan s'avorreix surt a caçar tota mena de bestioles per la cinquena avinguda.

El que més m'ha cridat l'atenció, però, són els hipopòtams que passejaven aquesta setmana mateix, com si fos voltar per la rambla, pels carrers de les ciutats de Doradal o Puerto Triunfo, a la regió colombiana d'Antioquia. Hipopòtams africans a Colòmbia? És que algú ha consumit en excés algun dels estupefaents locals? En absolut. Al 1985 el narcotraficant Pablo Escobar, a la seva gegantesca hisenda de la zona hi tenia camps de futbol, aeroport, parc d'atraccions, una luxosa presó on vergonyosament el govern colombià va acceptar que hi complís condemna i també un zoològic amb espècies exòtiques portades d'arreu del món. Quan Escobar fou abatut després d'una fuga i les seves propietats confiscades, els animals foren traslladats a zoològics del país. No sabien què fer amb els hipopòtams, tres femelles i un mascle i els van deixar a la vora del riu Magdalena. Un habitat excel·lent: amb el temps han fet família i ara ja n'hi ha uns 80. Amb el confinament han entrat a alguns pobles i un camperol es va endur fa un parell de dies una bona rebregada.

Quan vaig anar a estudiar a Barcelona em semblava excepcional veure algunes cotorres, lloros o periquitos instal·lats a les palmeres de la Diagonal. Deu anys després aquests ocells s'havien fet els amos de l'avinguda i la resta de bestioles aèries expulsades o aniquilades. Anys després quan vivia ja a Madrid contemplava, anant a dinar als pobles de «la Sierra», les primeres gavines madrilenyes. No venien, com a casa nostra, del mar mediterrani, abandonant els ports i pujant terra endins pels rius a la recerca de menjar, com ha succeït en els últims 50 anys. Aquestes altres, en les seves migracions des de el mar bàltic, decidien restar unes setmanes a Madrid. Ara ja s'hi han instal·lat de forma permanent.

Malauradament a la gent a voltes li agafa de forma insensata una afició tremenda per una mascota exòtica i temps després se n'avorreix i l'abandona. Pot passar com la tortuga o els crancs americans que han acabat amb els seus cosins autòctons. O els hipopòtams nacionalitzats colombians que qualsevol dia es cruspiran una criatura de les que, encuriosides, s'hi acosten.

Espero que no succeeixi el mateix amb el cas que em vaig trobar una matinada d'estiu sortint de sopar d'un restaurant madrileny amb un amic català. Vaig assenyalar-li un gos que el seu amo havia tret a passejar (lligat) afegint que semblava una hiena.
– Jordi!, ni t'aturis ni et giris –em va dir el meu amic–. És que és una hiena!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit