Pau Mora, un jove atleta de disset anys, entrenava davant de casa seva a Castelló d'Empúries. En el silenci, sentia els xiscles d'un animal nocturn que no identificava. Els crits el van acompanyar cada dia des d'entrada de fosc fins a la tornada a casa, durant la tardor i l'hivern. A l'inici del confinament, es va trobar amb la necessitat de fer un treball de recerca sobre el xoriguer per als estudis de primer de batxillerat que cursa a l'institut de Castelló d'Empúries. El jove es va trobar amb el fet que els nius de xoriguer del poble estan al campanar i ell no podia sortir de casa.

Va ser quan va pensar en els xiscles dels entrenaments i va readaptar el treball a la fauna que trobava al voltant de casa. Llavors es va concentrar més amb els crits nocturns i es va adonar que en un parc situat a set metres de casa seva hi havia un mussol molt gran, uns 35 centímetres. Era un mussol banyut, un animal que juntament amb el duc és considerat el sobirà de les nits. O sigui, el depredador màxim. El denominen banyut per tenir dues banyes de plomes erectes als costats del cap. És una espècie protegida i molt poc habitual en àmbits humans.

Més endavant va comprovar que hi havia la femella i dos polls dins del niu. A partir de la descoberta, va començar a fer observacions per saber quant temps cridaven els polls en demanda de menjar als seus progenitors. L'observació va coincidir amb una temporada de lluna plena, cosa que va propiciar que Pau Mora se situés a uns quatre metres de la casa a contrallum. A aquesta distància i en el moment de l'aurora, va poder observar amb claredat els ocells durant molts dies. Un dia de mitjans de març, el mussol mascle es va elevar i es va posar sobre l'arbre on el jove feia l'observació amb prismàtics i tapat amb una manta. Tot i que les fulles de l'arbre li dificultaven la visió, va poder veure clarament el mussol. Una observació tan clara li va facilitar poder fer una mitjana del temps que tardaven els mussols adults a portar menjar a les cries on havien nascut.

També intentava descobrir quins tipus de depredadors amenaçaven sobretot els polls. A més, vigilava la possibilitat que les cries caiguessin i acabessin devorades per un gat domèstic.

Un dia al matí, va trobar un poll a terra mort, el va agafar, el va dur dins de casa i el va analitzar. Va comprovar que l'animal no tenia cap rastre de violència de cap depredador. En Pau té la hipòtesi que el mussol petit no tenia prou menjar i quan va començar a volar, va caure i no se'n va sortir. Creu que el més gran i fort ha sobreviscut perquè acaparava el menjar que els duien els pares. Ara, intentarà avalar la seva hipòtesi amb consultes a ornitòlegs i presentarà el treball a un projecte de seguiment de nius de fauna salvatge de la Fundacio SEO/birdlife, on ha inscrit la troballa.