El primer cafè

Malgrat que ja el divendres 13 a la tarda, estant ja a la ciutat i anunciat l'estat d'alarma, veia les cues als establiments d'alimentació, no vaig ser realment conscient de la patacada fins que el dissabte a les nou del matí, sortint de casa meva a la plaça Poeta Marquina, per fer el primer cafè del dia, em vaig trobar el bar Núria tancat. Jo soc de prendre al cafè al bar i de valorar molt aquest primer cafè del dia, perquè quan està ben fet i amb professionalitat i a més el cambrer o cambrera, com és el cas, només veure que t'acostes ja sap el que vols i com el vols i se'n va cap a la cafetera a preparar-lo, això és un moment extraordinari. Cregui'm si els dic que si aquell primer cafè del dia surt bé es una gran manera d'enfocar la resta de la jornada. Si surt malament, deixem-ho.

Pensaran que exagero però cadascú té les seves manies. Una de les meves ha ­estat sempre valorar aquelles petites coses que, una darrere l'altra, fan millor la teva vida i la dels que t'envolten, com prendre amb un amic un cafè a la terrassa d'un bar.

Durant el confinament al programa Preguntes Freqüents de TV3 ens convidaren al cuiner Joan Roca i a mi mateix a parlar-ne en un vídeo gravat a la terrassa del seu nou projecte, l'hotel Casa Cacao. Coincidíem que poden ser potser només un parell de minuts, potser a la mateixa barra, però és un esclat de socialització, de donar el bon dia als habituals i, a vegades, de trobar-te i acceptar amb naturalitat que t'ha deixat pagat el cafè qui acaba de sortir. O a l'inrevés. Sensacional. Un triomf de la civilització.

Una nit al principi del confinament, triant què veure a la tele vaig trobar un documental: Caffé sospesso. Explicava un costum napolità encetat a final del segle XIX en una època de gran misèria a la ciutat. Quan un treballador tenia alguna cosa a celebrar o li havia anat bé la feina es permetia prendre un cafè a un bar, una autèntica religió a la ciutat. Llavors, a més del seu, en deixava pagat un altre més. Es deia el «caffe sospesso», el cafè pendent. El barista era l'encarregat de dur-ne el compte i assumia la responsabilitat quan veia algú passant a prop d'aquells petits establiments de barri, oberts al carrer, sense prendre res perquè no s'ho podia permetre, i directament li posava un cafè. No conec Nàpols però m'han agafat ganes d'anar-hi i asseure'm a la terrassa del Gambrinus a fer un cafè.

Vaig néixer al barri de l'estació de Girona i, com he explicat en alguna ocasió, l'olor de la meva infància era la del torrefacte matinal dels Cafès Cornellà, que tenia la fàbrica a tocar. Aquelles olors, efectes euforitzants de les substàncies volàtils del cafè, estimulaven tot el veïnat. Amb aquests antecedents no és estrany que dilluns passat en autoritzar-se l'obertura de les terrasses em llancés al carrer a provar sort. A la porta de l'Artusi, a la plaça de les Castanyes, hi era l'amic Xavier Serra preparant la reobertura. Va interpretar la meva necessitat perfectament. Va plantar una cadira a la porta del bar i em va convidar al cafè.

Per primer cop em va semblar que s'acostava l'armistici. Mentre ensumava els efluvis del cafè pensava l'encert de denominar l'establiment amb el cognom de Pellegrino Artusi. Escriptor gastronòmic italià, ple de talent i ironia com els nostres Josep Pla, Alvaro Cunqueiro, Julio Camba o Nestor Lujan. Quan tenia 50 anys i després d'una pròspera vida com a negociant es va retirar per dedicar-se a viatjar i a menjar fins que va morir als 90. El 1891 va escriure la bíblia de la gastronomia italiana: La scienza de la cucina italiana e l'arte di mangiar bene. Una vida plena la del senyor Artusi, mai millor dit.