De mà esquerra, de fusta de líder, de savoir faire, se'n té o no se'n té. I com que Jordi González va sobrat d'aquestes qualitats, 26 anys després d'haver començat a jugar a handbol al Bordils, se'n va per la porta gran, per aprofitar la gran oportunitat de la seva vida, amb 32 d'anys, quan segurament ja no comptava que li arribés. Marxa un ídol, un dels pals de paller del vestidor, l'heroi que al final dels partits es queda fent estiraments al bell mig de la pista del Blanc-i-Verd envoltat de nens que somien, algun dia, ser com ell. La porteria del Bordils perd el somriure que l'ha il·luminat durant tant de temps des que González, amb 6 anys, va començar a jugar amb els prebenjamins. El seu futur és a 100 quilòmetres de Bordils, i sona molt bé: jugarà amb el filial del Barça a Divisió de Plata i serà el tercer porter del primer equip, a l'ombra d'una altra gran institució, Gonzalo Pérez de Vargas.

Jordi González, per tant, és història viva del club. Ho ha viscut tot, de blanc-i-verd, creixent des que era un nen amb l'equip del seu poble, al costat dels amics, amb qui ha compartit vestidor i aventures tota la vida. És graduat en CAFE, i va començar a destacar en la categoria cadet, anant als primers campionats d'Espanya. Com a júnior va formar part diversos cops de la selecció espanyola, i també ha tingut presència amb la catalana. Però segurament el gran èxit va arribar el 2013, a Sòria, on el Bordils va celebrar-hi l'ascens a Plata, la segona categoria de l'handbol espanyol. González, amb les seves aturades, va ser clau, com més tard va seguir sent-ho a la nova divisió, que el Bordils ha estat disputant ininterrompudament set anys. Aquest bon paper li hauria pogut servir per anar-se'n del poble i del club molt abans. D'ofertes, no n'hi han faltat. Sempre les havia descartat, algunes per motius d'estudis, d'altres per motius personals i familiars. Fins que aquest cop no s'ha pogut resistir a la trucada del Barça.

«El tren només passa una o com a molt dues vegades, i no es pot deixar escapar», assegurava el porter gironí en una entrevista al Diari de Girona el 2016. Ara sabem que el seu vaticini era erroni, perquè quatre anys més tard ha acabat fent el pas que abans havien protagonitzat d'altres companys seus com Nonó, Canyigueral, Sergi Mach o Esteve Ferrer, que al seu moment van marxar de Bordils per tastar l'esport professional o provar fortuna en una lliga estrangera. Per al club, la pèrdua és notable, tot i que el tècnic Pau Campos, renovat precisament dissabte passat, segueix tenint garanties sota els pals i donarà definitivament l'alternativa a David Mach i Adrià Batlle.

La victòria contra el Zamora el primer cap de setmana de març, clau en la lluita per la permanència, passarà a la història com el seu darrer partit al Blanc-i-Verd. Una setmana més tard, a la pista del Novàs, hi va jugar per última vegada defensant la porteria del Bordils. Després, les vicissituds generades per la crisi sanitària del coronavirus van acabar tancant de manera precipitada la temporada, tot i que, això sí, garantint la permanència de l'equip una temporada més a Plata. Tot apunta que el comiat que es mereix del seu públic el podrà tenir el curs que ve si juga amb el filial blaugrana al poble, i sempre que estigui permès que l'afició accedeixi al pavelló. Hi sigui o no, però, ahir el club i els seus seguidors ja van mostrar la seva gratitud cap a González a través de les xarxes socials, des que a primera hora del matí es va anunciar la seva marxa. Se li havien escapat uns quants trens i, quan menys s'ho imaginava, va decidir pujar al que el portarà al Barça.