La cinegètica o art de la caça és tan antiga com la mateixa humanitat per bé que ha anat mutant amb el temps en funció de variables que van des de la pura supervivència a l'ampli ventall de possibilitats gastronòmiques, la preservació de determinats conreus o la pràctica esportiva del tir ja sigui amb la companyia de gossos o falcons ensinistrats. Naturalment, també ha tingut translació en la literatura. Així, el figuerenc Carles Fages de Climent va posar-hi romanticisme: «Demà hi haurà un perfum devot en el camí / pel caçador que torni de la vana cacera / del pas del teu festeig, pubilla masovera», mentre que Salvador Espriu l'esmentava a les seves Cançons d'Ariadna: «Pas de caçador / sento com s'atansa / per sols de tardor».

A Girona l'afició per la cacera és «de tota la vida» i, malgrat que en els seus inicis era bàsicament una activitat molt vinculada a un interès rural, amb el temps els amants de l'escopeta es varen anar diversificant, creant agrupacions locals i, com a conseqüència de l'increment de llicències, s'establiren vedats que delimitaven la superfície on poder practicar el tir amb mesures de seguretat. I, és clar, com un efecte directament relacionat a la proliferació d'escopetes i vedats, varen arribar les reglamentacions. El 4 d'abril de 1970 les Corts aprovaven la llei 1/1970 que regulava l'activitat cinegètica i establia un determinat quadre de sancions. Sis anys després, el director Luís Garcia Berlanga utilitzaria aquesta normativa legal com a inspiració conductora per rodar la pel·lícula La escopeta nacional.

A les portes de la crisi per la pandèmia, una de les escasses lleis que va impulsar el Govern de la Generalitat va ser justament la 5/2020, que venia a substituir la vella normativa estatal dels anys 70. La iniciativa, amb 50 anys de retard, arribava en un Parlament poc avesat a la tasca legislativa. Només així es pot entendre que es fes d'esquenes al col·lectiu més directament afectat, que no va rebre ni tan sols un protocol·lari avís de les modificacions que s'introduïen. Alguns articles de la llei i el quadre de sancions que les multipliquen exponencialment i de manera desmesurada han posat en peu de guerra els caçadors, que han decidit «penjar les escopetes de manera permanent» ja que, en paraules d'Antoni Quer, president de la Societat de Caçadors del Port de la Selva, «no vull sortir a caçar pensant que puc ser un delinqüent». El crit de «No caçarem!» el fan seu també Lluís M. Fernández, president de la societat de Roses; Ramon Miquel, de Tapis; Jaume Sabiol, de la Jonquera, o Josep Hernández, de Vilaritg, una representació de les 147 associacions que hi ha registrades a les comarques de Girona. Tots ells han fet sentir la seva veu a través de les xarxes socials i han manifestat no només el seu rebuig a la nova llei sinó als seus efectes col·laterals, com l'acabament de la seva col·laboració amb el món agrari en l'arranjament de camins o les batudes del senglar que malmeten camps i collites.

Justament, la polèmica s'origina a tres mesos de l'inici de la temporada del senglar, que comença el proper mes de ­setembre. No és inhabitual veure bandades d'aquest mamífer deambulant tranquil·lament per llocs cèntrics de Girona, com les rodalies de l'hospital Trueta, el ­carrer del Carme o l'avinguda Lluís Pericot, i, per tant, sembla evident que la vaga d'escopetes caigudes afavorirà encara més la seva proliferació pels espais urbans de la ciutat. No sé si al darrere de la llei hi ha un antimilitarisme mal entès o una obsessió per fer caixa, però el menyspreu cap al col·lectiu de caçadors, que afectarà de retruc la pagesia de casa nostra, pot acabar essent un mal negoci per a tots. Sembla que ara el Departament d'Agricultura està disposat a parlar, negociar i arribar a acords. Tant costava fer-ho abans?