11 de juny de 2020
11.06.2020
Diari de Girona

Carolina Poble: «Crec possible que molts alemanys no sabessin de l'horror»

Carolina Poble, pedagoga, després d'una vida dedicada a la dansa, es va llançar a l'escriptura · Publica «Juguetes de la guerra», basat en part en les vivències de la seva àvia, vídua d'un oficial de la Luftwafe

11.06.2020 | 00:27
Carolina Poble: «Crec possible que molts alemanys no sabessin de l'horror»

A les guerres hi ha temps per jugar?
No només hi ha temps per jugar sinó que es creen molts jocs nous, s'inventen històries. Sobretot en l'època que jo treballo, els nens tendien a inventar històries, i si tenen una mare com la que descric, encara més. Solien jugar amb coses que avui no se'ls permetria en considerar-les perilloses, els protegim massa.

I per a l'amor?
La guerra és un moment molt propici per a l'amor, amb l'horror es tenen els sentiments a flor de pell. Per això avis i pares expliquen històries de gent que van conèixer a la guerra i que mai més han vist.

El seu avi era aviador de la Luftwafe?
Sí, oficial. Va morir abans de la guerra, en un accident. Tinc moltes històries, a la meva família hi ha molts secrets.

L'oncle adoptat també és real?
(Riu) Aquest personatge és fictici, em venia molt bé per a la trama. La història real són els sis germans i la meva àvia vídua. El setè fill és fictici però era molt necessari, em venia molt de gust.

Què recorda de la seva àvia?
Ui, era molt petiteta, no arribava a 1,60 metres, però tenia amb una força interior brutal, era el que avui es diu una madre coraje. Va agafar els sis fills i se'ls va endur a una cabana de la muntanya, on els va pujar durant a guerra. A una cabana sense cap comoditat, i això que era dona d'oficial i tenia diners. Ho va fer per donar-los una altra educació i una altra visió del món, que estava immers en la guerra.

Costa imaginar una àvia vivint una apassionada història d'amor?
La història que explico a la novel·la és fictícia, però sí, sempre pensem que el correcte és avi-àvia i es fa complicat imaginar una història d'amor que hagin viscut. Em penso que la meva àvia va tenir una història d'amor que mai va explicar a ningú. Han aparegut cartes que m'ho fa pensar. Llavors això no estava gaire ben vist i quedava en secret. No sé, potser estic divagant. Però em venia de gust oferir una història d'amor a la meva àvia.

Totes les famílies guarden secrets?
Totes! I molts! Vaig demanar als meus oncles que m'expliquessin històries d'aquells dies. No van voler, em van dir que es penedien de coses que havien fet «Era qüestió de supervivència», van dir. Gràcies a aquesta frase vaig poder imaginar moltes trames que he desenvolupat. Segur que podrien haver sigut reals.

I més en l'Alemanya nazi...
M'interessava relatar les conseqüències de perdre una guerra, de trobar un país destruït. Jo sí que crec possible que no sabessin res dels horrors nazis, ja que acabes desconnectant de tot. Com ara, que deixes d'escoltar notícies per no saber res dels morts. Molts alemanys potser no sabien res, però van pagar-ne les conseqüències.

Quina semblança troba entre la dansa i l'escriptura?
La part creativa. M'he dedicat tota la vida a ballar, fins que fa deu anys el cos em va començar a demanar el seu terreny. En deixar de ballar, la meva part creativa m'empenyia a inventar històries. I així vaig començar a escriure.

De què li ha servit el confinament?
Ha sigut molt rar. La paraula és rar. A mi m'ha tallat les ales a escala creativa, però a tots ens ha servit per adonar-nos de què val la pena i què no. Ara sabem que serveix més una abraçada que un cotxe. També hem vist que les noves tecnologies no serveixen per a veure la gent estimada, tot i les videotrucades els hem trobat a faltar. Per això el primer que fem quan podem, és veure'ls. Hem vist que donem importància a coses que no en tenen.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit